dimarts, 21 de febrer de 2012

Una reflexió que cal recollir

Mercè Teodoro: 'Joan Lluís Vives somriu'

 
Els agrada caminar per la ciutat, despòtics, amb els rostres coberts, protegits pels equips obscurs i colpejar, atemorir, sotmetre. Aleatòriament. Ara et faig córrer, ara et pegue un cop de porra, ara un puntelló, ara t'empenye contra la paret, ara t'agafe, et tire a terra, t'esclafe l'esquena amb un genoll, el coll amb l'altre, t'emmanille ... i quan ja ets mig ofegat, au, a la furgoneta i, en acabat, al calabós, i així t'ensenyes que cal obeir, i callar i respectar... Gran lliçó de pedagogia aplicada!

No sempre poden descarregar la ràbia i exercir el seu poder mesquí; les oportunitats són escasses malgrat la crisi, malgrat el malestar, malgrat la desesperació de moltes famílies, de moltes persones... I a més, sovint hi ha els delegats de govern de torn, que, quan la cosa comença a posar-se interessant i comencen a descarregar una mica d'adrenalina van i els aixafen la guitarra i els diuen que ja n'hi ha prou, que no en facen un gra massa, que després se'ls tiren a sobre...

I ves per on, ara, com un regal del cel, els ve la xicalla del Lluís Vives. I de més centres escolars. I algunes mares i pares. I vianants. I caram, fins i tot universitaris –aquests els agraden especialment. I per a acabar d'arrodonir la festa, una delegada de govern, un ministre d'Interior i un ministre de Justícia que no solament els deixen fer, sinó que els animen a continuar i abandonen la ciutat al seu poder primitiu... per protegir el dret de manifestació pacífica!!!

Festival de carrers presos, furgonetes i sirenes en cada cantonada, escamots desplegats per avingudes, carrers i carrerons... Hores i hores d'ignominiós plaer sàdic.

Les imatges diuen molt. Però no tot. No poden recollir cada detall de cada fet, cada xiquet ferit, cada atac d'ansietat sofert, cada crisi d'histèria, cada mare plorant, cada advocat (d'ofici, d'eixos que treballen i no cobren) clamant pels drets dels menors sense que ningú semble recordar que n'hi ha. Cada minut de les ja moltes hores fent veure que València és el 'far west' i que ells són els homes del xèrif.

Ni tampoc les pobres imatges poden reflectir cada persona que s'hi solidaritza, cada nou jove que es consciencia, cada veu que s'alça per cridar que ja n'hi ha prou, que no consentirem que tornen a fer de la nostra estimada ciutat un regne de por i repressió.

Ironies del destí, tot ha començat a l'Institut Lluís Vives. Ahir a la vesprada crec que vaig veure el gran humanista, filòsof i pedagog valencià somrient des de l'altra vora del carrer de Xàtiva, encoratjant els joves valencians a mantenir el seu esperit crític i a rebel·lar-se contra les injustícies.


Mercè Teodoro, advocadessa

diumenge, 12 de febrer de 2012

"Sense memòria i sense història, no hi ha futur"

Aquesta és una cita de Liu Xiaboo, Premi Nobel de la Pau del 2010. Una cita que fa pensar.

LA LITERATURA CATALANA AL S.XIX

Elements de context:
  • La política europea queda marcada per les conseqüències de la Revolució Francesa (1879): a) guerres napoleòniques que arriben a la Península Ibèrica b) noves idees liberals (constitucionalisme) Constitució espanyola, elaborada a les Corts de Cadis.
  • La revolució industrial i les seves conseqüències: a) creixement demogràfic de les ciutats amb població que arriba dels pobles, b) formació de masses proletàries i inici de moviments obrers a final del s. XIX, c) ús de noves fonts d’energia: electricitat, petroli, d) expansió colonial per a obtenir matèries primeres i nous mercats per als productes, e) avenç tecnològic: màquina de vapor, ferrocarril, vaixell de vapor,...
  • Tensions entre els estaments conservadors (aristocràcia terratinent, els carlins, el sector més conservador dels militars, el clergat,...) i els liberals (burgesia i classes populars urbanes). Guerres civils anomenades carlines.
  • Neix un sentiment diferencial català en àmplies capes de la societat (inclosa la burgesia) fruit del Romanticisme, que a Catalunya s’anomena Renaixença.
  • Proclamació de la I República espanyola al 1873.
  • Retorn de la monarquia borbònica al 1875.
  • La celebració del Primer Congrés Catalanista el 1880. Cinc anys després, una comissió de personalitats catalanes va presentar a Alfons XII un Memorial de Greuges signat per diverses entitats, en què, entre d'altres mesures, es defensava el dret civil català.
  • Elaboració de les Bases de Manresa al 1892 per part de la Unió Catalanista on es demanava entre d’altres coses una organització política autònoma i que Catalunya tingués el català com a llengua oficial.
  • Progrés de la ciència en tots els camps: biologia, química, medicina,... També és d’aquest segle la teoria evolucionista de Darwin.
  • Apareixen productes culturals destinats a masses alfabelitzades: diaris, revistes, novel·les de fulletó, literatura de canya i cordill (romanços, cançons,...), revistes satíriques,...
  • Corrents estètics i artístics: romanticisme (llibertat creadora, subjectivitat, emotivitat, originalitat, evasió envers el passat llunyà i exòtic, idealització de la realitat), realisme (objectivitat, reflectir la realitat de l’època), naturalisme (objectivitat de la realitat al grau científic i experimental), modernisme.


EL ROMANTICISME I LA RENAIXENÇA

El Romanticisme entra a Catalunya durant el primer terç del segle XIX, però la major part de la literatura es fa en castellà. Però el Romanticisme mateix aviat va propiciar l’ús del català com a llengua literària. Els principis romàntics es basaven en:
  • Llibertat creadora: originalitat, inspiració, trencament de gèneres,...
  • Sentimentalisme i emotivitat: jo subjectiu. Melangia. Recerca de la llengua materna per expressar els sentiments més íntims.
  •  Evasió cap al passat, cap a la mort, cap a països exòtics.
  • Revalorització i mitificació de l’Edat Mitjana. Llegendes i tradicions ancentrals.
  • Exaltació d’un cert sentiment nacionalista i patriòtic.
  • Reivindicació de la lletjor i l’horror, la no-raó, la foscor, el caos.
  • Exotisme i aventura.
  • Personatges que transgredeixen la llei, amb conductes antisocials, ...
  • L’heroi romàntic es presenta com un ésser superior, ple de valors que el fan digne d’elogi.
  • Visió dinàmica de la natura.
  • Ús del mite en paisatges i personatges.

El Romanticisme a Catalunya té un nom propi: Renaixença. Ara bé, el nom de Renaixença designa un moviment d'ample abast, essencialment cultural i literari, però també de conscienciació política, que sorgeix cap a 1830 i que té com a component bàsic el redescobriment de la cultura i la societat catalana com un fet diferencial important que cal potenciar de diverses maneres .

El poema "La Pàtria" (1833) de B. C. Aribau publicat a El Vapor es considera el punt de partida del moviment. Més endavant J. Rubió i Ors (pseudònim: Lo Gayté del Llobregat) publica el 1841 un recull de poesies amb un pròleg que es considera el manifest de la Renaixença. En aquest pròleg valora el passat medieval i el contraposa al present, posa a la palestra la poesia trobadoresca, va exposar els seus ideals a favor de la llengua catalana i va fer una crida a la seva dignificació.

La renaixença impulsarà la recuperació lingüística i nacional partint d’aquests pressupòsits:
  • rectificar els hàbits lingüístics: editorials, públic lector o espectador, escriptors, llengua literària... Dignificar la llengua.
  •  identificar llengua i pàtria (paisatge emblemàtic). Importa el reconeixement, la recuperació i la definició de la pròpia identitat nacional.
  • reconstruir la història: edat mitjana.
  • assumir tots els valors del romanticisme (punt tractat anteriorment).
  • descobrir i divulgar autors en els diferents gèneres. Creació d’una literatura en català
  • potenciar les institucions com l'Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, la Universitat de Barcelona, entre d'altres.
  • promoure els instruments culturals més urgents (com gramàtiques i diccionaris, pel que fa a la llengua).
  • crear els seus propis mites polítics (Jaume I o Felip V) i literaris (els trobadors).
  • estendre la seva projecció més enllà de l'erudició i la lírica en un intent de catalanitzar d'altres camps com la filosofia, la ciència, l'art o el dret.
  • restaurar els Jocs Florals (1859): plataforma per a creació literària en català. Van ser patrocinats per l'Ajuntament de Barcelona i promoguts, molt especialment, per Milà i Fontanals, Antoni de Bofarull i Rubió i Ors.
La Renaixença no només va afectar el Principat, sinó que també s'afegiren al moviment, amb diferent intensitat, la resta de territoris de parla catalana. Les trobades, els diàlegs, la participació en els mateixos ideals eren habituals entre els escriptors del País Valencià, les Illes Balears i, més tard, la Catalunya Nord. Es tractava de fer ressorgir la unitat cultural que durant tant de temps havia estat adormida. En aquest aspecte els escriptors del Principat representaven el paper de nucli aglutinant i al mateix temps d'estímul envers els seus homòlegs de les terres veïnes.

La poesia fou el gènere per excel·lència de la primera part de la Renaixença perquè s’adequava als gustos dels primers romàntics catalans, i va ser el gènere més conreat durant tot el moviment. Els textos es podien publicar en revistes.

Val a dir que la renaixença també va ser el nom de la publicació quinzenal fundada el 1871 per Pere Aldavert i dirigida per Francesc Matheu, primer, i per Àngel Guimerà després. S’escrivia La Renaxensa. Posteriorment, al 1881 es va canviar la grafia, i va passar a ser una publicació diària amb tendència catalanista i conservadora.
 

La dècada dels 70 el moviment arribà a la seva plenitud. Es tracta del moment en què els tres escriptors més emblemàtics de la Renaixença comencen a publicar les seves obres. Jacint Verdaguer, que ja havia escrit alguns poemes, dóna a conèixer L'Atlàntida en els Jocs Florals de 1877. En aquests mateixos Jocs, l'èxit de la seva poesia va fer que Àngel Guimerà fos proclamat Mestre en Gai Saber; aquest autor, però, fou posteriorment conegut per la seva producció teatral, que inicià el 1879. Fou aquest darrer any quan Narcís Oller publicà Croquis del natural que reunia les primeres narracions que havia escrit en llengua catalana.


TEXTOS

Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau,
oh serres desiguals, que allí, en la pàtria mia,
dels núvols e del cel de lluny vos distingia,
per lo repòs etern, per lo color més blau.
Adéu, tu, vell Montseny, que des ton alt palau,
com guarda vigilant, cobert de boira e neu,
guaites per un forat la tomba del Jueu,
e al mig del mar immens la mallorquina nau.

Jo ton superbe front coneixia llavors,
com conèixer pogués lo front de mos parents,
coneixia també lo so de tos torrents
com la veu de ma mare o de mon fill los plors.
Mes, arrencat després per fats perseguidors,
ja no conec ni sent com en millors vegades;
així, com arbre migrat a terres apartades,
son gust perdent los fruits e son perfum les flors.

Que val que m'haja atret una enganyosa sort
a veure de més prop les torres de Castella,
si el cant dels trobadors no sent la mia orella,
ni desperta en mon pit un generós record?
En va a mon dolç país en ales jo em transport,
e veig del Llobregat la platja serpentina,
que, fora de cantar en llengua llemosina,
no em queda més plaer, no tinc altre conhort.

Plau-me encara parlar la llengua d'aquells savis
que ompliren l'univers de llurs costums e lleis,
la llengua d'aquells forts que acataren los reis,
defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.
Muira, muira l'ingrat que, al sonar en sos llavis
per estranya regió l'accent natiu, no plora,
que, al pensar en sos llars, no es consum ni s'enyora,
ni cull del mur sagrat la lira dels seus avis!

En llemosí sonà lo meu primer vagit,
quan del mugró matern la dolça llet bevia;
en llemosí al Senyor pregava cada dia,
e càntics llemosins somiava cada nit.
Si quan me trobo sol, parl amb mon esperit,
en llemosí li parl, que llengua altra no sent,
e ma boca llavors no sap mentir ni ment,
puix surten mes raons del centre de mon pit.

Ix, doncs, per a expressar l'afecte més sagrat
que puga d'home en cor gravar la mà del cel,
oh llengua a mos sentits més dolça que la mel,
que em tornes les virtuts de ma innocenta edat.
Ix, e crida pel món que mai mon cor ingrat
cessarà de cantar de mon patró la glòria
e passe per ta veu son nom e sa memòria
als propis, als estranys, a la posteritat.

 “La Pàtria" de Bonaventura Carles Aribau. Publicat a:" El Vapor". 1833.


“Temps hi ha que molts se planyien del oblit dels Consistoris del Gai saber, més conegut amb lo nom de Jocs Florals; i amb molta raó, segons ha demostrat lo feliç i cada dia mes estès cultiu poètic de la llengua catalana i dels dialectes germans del migjorn de França. Gràcies a un dels presents, català de cor, que no ha parat fins que no ha vist realitzats sos bons projectes, i gràcies a la protecció dels dignes successors dels consellers, avui, passats alguns segles, renaix aquella antiga institució literària.
(...)
A tots aqueixos causarà un plaer veritable i mes fondo de lo que alguns imaginarien, lo sentir aquí los accents de llur llengua, de la que be se pot dir llengua de llurs entranyes... de aquella llengua, per altra part, que no sens motiu tenen molts per la primogènita entre las neollatines i que, amb noms diversos però amb varietats sols secundaries, fou un temps la mes culta i celebrada; que ja nou segles ha narrava los dols i los cohorts de Boeci (...) que escoltaren i aplaudiren no sols las corts de Provença i Aragó, sinó les de Castella, Anglaterra i Itàlia (...) que parlaren (...) lo insigne orador St. Vicenç Ferrer, Ausiàs March, poeta del cor i del seny, i los demés autors del Cançoner que guarda París com única joia... llengua, finalment, que de cap manera nos devem avergonyir que sia la dels nostres avis, la de nostres mares, la de nostra infantesa.
Amb un entusiasme barrejat de un poc de tristesa, li donam aquí a aquesta llengua una festa, li dedicam un filial record, li guardam al menys un refugi. Als qui nos fassen memòria dels avantatges que porta lo oblidar-la, direm que a aquests avantatges preferim retenir un sentiment en un racó de nostres pits, i si en aquest sentiment algú hi volgués veure perills i discòrdies o una disminució de l'amor a la pàtria comuna, podríem respondre que eren ben be catalans molts dels que ensangrentaren las aigües de Lepant i dels que cassaren las àguiles franceses; i podríem repetir un aforisme ja usat al tractar d'un dels millors catalans i mes ardents espanyols que mai hi ha hagut: "No pot estimar sa nació, qui no estima sa província."”

Discurs de Manuel Milà i Fontanals, president dels Jocs Florals de Barcelona l'any de llur restauració, 1859.

Edu3.cat

Escola en català



PROPOSICIÓ DE LLEI “DEFENSEM L’ESCOLA EN CATALÀ
Exposició de motius

A Catalunya el model lingüístic escolar que hem anat construint des dels anys 80 basat en una escola catalana per a tothom, sense segregació per motius de llengua familiar o d’origen i on el català és llengua vehicular i d’aprenentatge, està amenaçat des de les institucions del Regne d’Espanya, entre ells el Defensor del Poble, el Tribunal Constitucional, el Tribunal Suprem, i el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, que pretenen i ordenen que la llengua espanyola sigui “reintroducida” com a “lengua vehicular de la enseñanza en Cataluña junto con el catalán”, amb l’objectiu següent ordenat pel Tribunal Suprem del Regne d’Espanya: “ambas lenguas cooficiales deberían ser vehiculares en la misma proporción” Les institucions espanyoles, al servei de certs sectors minoritaris, pretenen trencar el consens social sobre la nostra llengua pròpia, la
desestabilització del model lingüístic escolar, la judicialització de la política lingüística i la marginació del català com a llengua vehicular comuna i de relació del sistema educatiu.

Aquests atacs a la immersió lingüística són una part d’una ofensiva espanyolista contra la llengua catalana al conjunt dels Països Catalans sota sobirania espanyola, i que al País valencià, les Illes Balears i la Franja de
Ponent s’està mostrant encara amb més virulència.

Aquests fets atempten clarament contra un dels elements bàsics de l’escola catalana, un model que ha funcionat amb èxit els darrers trenta anys i gràcies al qual la nostra societat gaudeix d’un bon nivell de cohesió social.

De les sentències del Tribunal Suprem, fonamentades en la del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut, en resulta:
1. La immersió lingüística està greument amenaçada. Arran de la sentència del Tribunal Constitucional hem entrat en una nova situació en què el català a les escoles es troba totalment desprotegit. Ara des dels nostres Parlament i Govern no es pot garantir que les escoles puguin impartir tots els ensenyaments en català sense incórrer en la inconstitucionalitat i la desobediència a les autoritats judicials.
2. Hem entrat en una etapa de clara involució. Amb les esmentades sentències queda sense efecte tota la normativa adoptada pels nostres Parlament i successius governs els darrers trenta anys d’autonomia per
protegir i incentivar l’ús i ensenyament del català, llengua pròpia de Catalunya.
3. La construcció d’un sol poble, fort i cohesionat ja no està garantida. El model d’immersió lingüística ha estat reconegut i avalat pel Consell d’Europa i per la UNESCO com a model de cohesió social. Immersió
lingüística implica la no segregació de l’alumnat per raó de llengua, evitant la fragmentació social i la formació de guetos segons els usos lingüístics dels alumnes o llurs progenitors.

La interlocutòria recent del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, en execució de les sentències del Tribunal Suprem, mana al nostre Govern que en un termini de dos mesos introdueixi la “obligada utilización del castellano como lengua vehicular” a l'ensenyament.

Finalment, cal tenir present que la Llei d’Educació de Catalunya (LEC) va ser recorreguda davant el Tribunal Constitucional pel PP. El fet que en qualsevol moment pugui arribar una sentència del TC que afecti negativament aquesta Llei fa imprescindible l’aprovació d’una nova llei, per evitar que una previsible sentència lesiva del TC tingui efectes immediats sobre la immersió lingüística.

Per tot plegat, es presenta la següent:
PROPOSICIÓ DE LLEI “DEFENSEM L’ESCOLA EN CATALÀ” TEXT ARTICULAT

Article 1. El català, única llengua vehicular del sistema educatiu
1. La llengua pròpia de Catalunya és el català, única llengua vehicular i d’aprenentatge del sistema educatiu a Catalunya en tots els nivells, etapes i modalitats
2. L’ensenyament d’altres llengües diferents del català es podrà fer en la mateixa llengua objecte d’ensenyament.
Article 2. El català, única llengua de la comunitat educativa, ad intra i ad extra
1. El català és l’única llengua vehicular d’expressió de les activitats acadèmiques, escolars, extraescolars, complementàries i administratives de tots els centres educatius a Catalunya, tant en l’àmbit intern com en
les seves relacions externes. Així ha de constar en el projecte lingüístic dels centres educatius.
2. En cas que les famílies vingudes de fora dels Països Catalans sol·licitin rebre les comunicacions en un altre idioma que no sigui el català, durant el primer any se’ls podrà facilitar una modalitat bilingüe. Al mateix temps el centre els informarà del ventall de cursos de català i/o altres recursos que hi ha a la seva disposició per tal de facilitar el seu aprenentatge de la llengua pròpia de Catalunya.
Article 3 Els estudiants universitaris tenen dret a cursar totes les assignatures en llengua catalana, sense excloure que es puguin impartir també en una altra llengua
1. L’alumnat té dret a rebre tot l’ensenyament en català, sens perjudici de l’ensenyament d’altres llengües, que es podrà fer en la llengua objecte d’aprenentatge.
2. Les Universitats catalanes han de garantir el dret dels i les estudiants a fer totes i cadascuna de les assignatures, crèdits i opcions en català. Tota l’oferta curricular universitària ha de garantir la possibilitat de fer-se en català, sens perjudici que es pugui oferir en altres llengües, si s’escau.
Article 4 El català, única llengua d’acollida de tot l’alumnat nouvingut
La llengua d’acollida de tot l’alumnat nouvingut és el català. A l’aula d’acollidaes farà un aprenentatge intensiu de la llengua i la cultura catalanes.
Article 5 El català, única llengua dels docents
Les i els docents han d’expressar-se sempre i a totes les classes i activitats de l’àmbit educatiu oralment i per escrit en llengua catalana, sens perjudici d’allò establert a l’article 3.1 d’aquest llei.
Article 6 Òrgan d’aplicació, avaluació i orientació
Amb la finalitat de garantir el compliment d’aquesta llei i facilitar-ne l’aplicació es crearà un òrgan específic d’avaluació i orientació on hi estiguin implicats tots els agents del sistema educatiu. Aquest òrgan actuarà coordinadament amb la Secretaria de Política Lingüística.
Article 7 Aplicació a l’aranès
Les disposicions d’aquesta llei referides al català s’entendran aplicables a l’aranès en els casos legalment establerts.
Palau del Parlament, 20 de setembre de 2011