dilluns, 19 de novembre de 2012

Homenatge a Joan Sales


                                        Avui és el centenari del naixement de Joan Sales.

Joan Sales va patir l'exili com tants d'altres escriptors. L'experiència de la guerra, el presidi, la fugida, l'exili,... marcà la seva trajectòria vital i literària.

"Déu dels vençuts, dels sants, dels moribunds, dels pobres,
si no et segueixo a Tu, doncs, ¿a qui seguiré?
Als que han mort per la seva Pàtria terrena, sé
que les portes d'una altra Pàtria més seva els obres.

Com un raïm els teus botxins t'han espremut
i es juguen a la morra la túnica inconsútil.
Alquímia de la Creu, Tu, Vençut que has vençut,
de l'aigua del dolor fas un vi de salut.
¡ No hi ha combat estèril ni sacrifici inútil !

Sempre t'he vist, al fons dels horitzons, més alt
que el tedèum dels Cèsars i l'encens dels Caifassos.
He errat, fugint de Tu, fins que els peus m'han fet mal;
¡ tots els camins tenien el rastre dels teus passos !"



(Cant IV dins Als soldats morts per la pàtria) Barcelona, 1951.

El peregrinatge que el durà fins a la diàspora ara Haití ara a Mèxic esdevé un punt de reflexió a Incerta glòria, però la realitat a l'altre continent vol esdevenir un pont per a la continuïtat de la lluita i de la reivindicació de tot un poble que ha patit un cruel destí. Els Quaderns d'exili (1943-1947) era una revista publicada a Coyoacan i Joan Sales conjuntament amb Lluís Ferran de Pol, n'eren els directors. Política, literatura, història,... omplien les pàgines d'una de les tantes revistes que els catalans exiliats al món escrivien per tal de defensar la cultura pròpia, per denunciar la repressió lingüística i cultural del poble català, per perpetuar unes institucions polítiques que havien estat arravatades a la força amb l'afusellament del president Companys, un president elegit democràticament pel poble.

"La set de glòria es fa, en certs moments de la vida, dolorosament aguda; tant més aguda és la set com més incerta és la glòria de què estem assedegats; vull dir, més enigmàtica. La meva novel·la tracta precisament de copsar algun d'aquests moments en algun dels seus personatges. ¿Amb quin resultat? No sóc pas jo qui ho ha de dir". (J. Sales)

L'obra de Joan Sales s'ha reivindicat arran del centenari del seu naixement amb els nombrosos actes i homenatges que se li han fet. Els textos de J. Sales conjuntament amb els de Calders i Tísner van ser a la tribuna del Teatre Nacional de Cataluna, la Institució de les lletres catalanes n'ha fet una excel·lent pàgina web, l'Ajuntament de Barcelona i la Generalitat, Catalunya ràdio ha anat fent entrevistes i ara difonent en el seu arxiu sonor Incerta glòria i ara l'espectacle musical La roca i el núvol a Barcelona amb el Brossa Quartet de Corda.

dimarts, 13 de novembre de 2012

Interès, de Joan Fuster


Un amic em sorprèn embarcat en la lectura d’una espessa obra medieval. Atònit, em pregunta:

- I això, t’interessa realment?

Posa una mica d’incredulitat en el “realment”.

La seva bona fe –no en dubto pas- em desconcerta. Ell llegeix una altra mena de papers en tot cas, mai no s’interessaria per un text arcaic i avorrit. Dic “avorrit” perquè per a ell, i per a gairebé tothom, ho seria. Ho és per a mi? He de reconèixer que no m’interessa.

- Sí, m’interessa.

Què vol dir interès? “sentiment que alguna cosa desvetlla en nosaltres, el qual ens mou a prestar-li una atenció especial, a ésser-li favorables o desfavorables”. Copio el Fabra al peu de la lletra. Com sempre, el Fabra no defrauda: és concís, complet, encertat. Doncs, sí. M’interessa el llibre antic i atapeït, ocupat de problemes caducs i redactat amb una retòrica abstrusa o debolida.

- I per què t’interessa?

Ara, la veritat, no sé què contestar. O hauria de contestar amb la meva autobiografia. Les afeccions intel·lectuals i l’ofici, des de fa molts anys, m’han habituat al tracte d’una literatura anacrònica i rude, tractats de monges i frares, poemes metafísics, als antípodes de la meva personal manera de sentir el món. Però no puc evadir-me’n.

Improviso una resposta sobre la marxa:

- Basta que miris cinc minuts seguits una cosa, la cosa més insignificant, perquè arribi a interessar-te...

La frase és, en unes altres paraules, de qualsevol moralista francès. Els francesos –els “moralistes”- han formulat excuses per a totes les actuacions: Montaigne, La Rochefoucauld, Pascal, Rivarol, Voltaire, La Bruyère, Alain... L’aprofito. No és satisfactòria del tot. Però, ¿qui podria justificar el seu interès per això o per allò? El seu interès pel futbol, per les senyores grasses, per la química orgànica, per les novel·les de Joyce, per la política internacional, pels crucigrames, per guanyar diners, pels paisatges delicats –per qualsevol cosa. Justificar!

Interès dins Diccionari per a ociosos de Joan Fuster

diumenge, 11 de novembre de 2012

Joaquim Amat i Piniella és notícia


 Amat-sin-titulo-8

Aquest autor és notícia doblement primer perquè s'han trobat unes cartes inèdites que aviat es publicaran i segon perquè aquest cap de setmana es commemora el 50è aniversari de l'Amical de Mathausen i altres camps (una associació que agrupa els exdeportats republicans dels camps de concentració nazis, així com els familiars i amics, tant dels supervivents com dels deportats assassinats als camps) i, com ja sabeu, aquest escriptor hi va estar tancat i va patir les penalitats d'aquest tipus de reclusió, i a més va ser un dels fundadors d'aquest Amical. Un text molt estremidor és K. L Reich. Per trobar més informació consulteu el web de Joaquim Amat-Piniella (1913-1974) on es parla més extensament d'aquesta novel·la.

Al diari vilaweb ens n'ofereixen el primer capítol que copiem només un petit fragment:


Capítol primer (fragment)

"El fred era molt viu. No calia pas pessigar-se la carn per tenir la certesa de no dormir. Els dits dels peus, empresonats des de feia tres dies dintre les sabates ferrades i humitejats pels mitjons bruts, cedien sense resistència a la gelor que pujava de terra. Sense aquell fred agut, als centenars d’homes trasbalsats pel sobtat desvetllament, aquella albada els hauria semblat irreal. A través de la boira que s’espesseïa a mesura que el dia s’anava deixondint, no es distingien més que les formes difuses del paisatge més proper. La llum indirecta de la neu fendia la matinada. Damunt la teulada de l’estació, en fort pendent, s’estenia un gruixut coixí de neu, llis, lleugerament ondulant i sense arestes. Els vagons, immòbils damunt les vies invisibles, semblaven cadàvers gegantins en el seu abandó sota la neu. A l’altra banda de carretera on s’arrengleraven penosament els nouvinguts, queia quasi vertical el tall del pujol mutilat.
Vestits amb els heteròclits «uniformes» de l’exèrcit francès, uns blau cel (de la primera guerra mundial), altres blau fosc, molts caqui, amb els abrics acampanats, els caps coberts amb boines, casquets de dues puntes, passamuntanyes i, en alguns casos, barretines vermelles de senegalès, aquells homes es movien confusos, adelerats, talpers, en el vòrtex del pànic. Cercaven entremig de tantes maletes, fardells i sacs-morrals, un lloc a les fileres de la vacil.lant formació. La neu cruixia al trepig de les sabates ferrades i, mentre la blancor impol.luta desapareixia de la carretera, únicament el xoc tintinabular dels plats de tropa i de les cantimplores i fiambreres que penjaven dels equipatges trencava aquell silenci de l’albada. Per contrast amb aquell mateix silenci, retrunyien més seques, guturals i temibles les veus de comandament dels soldats que, amb l’uniforme verdós de l’exèrcit alemany, el fusell despenjat i el dit al gallet, acordonaven aquella massa de presoners. Veus noves, desconegudes, plenes d’amenaces misterioses per als desconeixedors de la llengua.
—¿I el maletí? —preguntà un dels detinguts al seu company.
—¿No el portes tu?
L’Emili va fer un gest de resignació i, sota el tapaboques, somrigué amb una expressió fatalista.
—Prepara’t a no rentar-te mai més la cara —va dir tot arreplegant de terra una motxilla atapeïda.
—No ens faltarà sabó. No et preocupis.
—Tinc por que no ens en caldrà. Això no m’agrada gens, Cisco.
—Ens agradi o no, haurem de resistir. Ja veurem què passa.
En Francesc va mirar el nas rogenc del seu amic que, malgrat la llum encara feble, destacava prou, i provà de trobar-li l’esguard. Somrigué també. Coneixia la tendència de l’Emili al pessimisme. Certament, el tracte rebut en baixar del tren havia estat dur, insòlitament dur, però no volia extreure’n conclusions prematures."


És molt interessant llegir la introducció d'aquest llibre K. L.Reich que es va fer al 1945-46 i que mai es va publicar per entendre un moment històric concret. Cal fixar-se que la vida i l'obra va molt lligada a l'autor i a les vicissituds històriques que va haver de patir tota una generació per defensar la llibertat. És important lluitar contra l'oblit sistemàtic que intenta negar una part de la història.

En reproduïm un fragment de la introducció que el diari vilaweb publica en la seva totalitat.


"Entre els milions de persones de totes les nacionalitats que han sofert captivitat i mort als camps de concentració alemanys, també els espanyols han tingut un lloc d’honor i han pagat ben alta llur contribució de sang a la ferotgia del nacional-socialisme. Sense comptar altres camps que el de Mauthausen i les seves sucursals, el 70% dels 7.500 exiliats espanyols que hi foren internats caigueren exhaurits per la fam, el treball i els maltractaments. Les excepcions d’uns centenars que varen ingressar-hi a la segona meitat de la guerra per haver contribuït a la Resistència Francesa, no ens faran mentir si diem que l’únic delicte dels milers de malaurats que foren executats amb la més terrible de les morts, no era altra que llur lleialtat a la República espanyola durant la nostra guerra civil. Detinguts a la irrupció alemanya a França, l’any 1940, com a soldats regulars de l’Exèrcit francès o com a treballadors militaritzats de fortificacions, foren d’antuvi considerats presoners de guerra i enviats als camps que els eren destinats a aquests. Però, en el curs d’uns mesos, la Gestapo els anà recollint per a emmenar-los als camps d’exterminació de la SS amb el sambenet de “roigs espanyols”. Franco no havia volgut reconèixer-los com a súbdits, i Pétain es negà a considerar-los voluntaris a la defensa de França. Només Hitler els admeté per a devorar-los en el secret dels seus forns crematoris. Tríade de criminals, responsables tots tres de la mort espantosa de 5.500 germans nostres a través de totes les tortures imaginables! Responsables també d’un esclavatge de quatre anys i mig suportat pels supervivents en condicions inhumanes! Ni Franco, ni Pétain, ni Hitler, no oblidaven que eren els espanyols els qui, primer que ningú, havien plantat cara al feixisme internacional. A “la nova Europa” forjada amb sang innocent, devastacions i misèria, els espanyols anti-franquistes no tenien altra plaça que la d’un pot de cendres...
Les xifres astronòmiques de jueus, russos, polonesos, francesos o txecs, que han mort als camps alemanys, no redueixen pas la importància de l’aportació ibèrica al més gran dels sacrificis imposats a la humanitat al llarg de la seva història. Per si no n’hi havia prou amb les víctimes de la guerra civil, amb els assassinats pel falangisme, amb els centenars de milers que es podrien a les presons i camps espanyols, amb el paper gloriós dels voluntaris als exèrcits aliats i amb les sofrences pròpies de l’exili en la massa dels desterrats, els nostres milers de morts a les terres hostils del Reich constitueixen l’exponent més segur de l’esforç peninsular a la causa de la llibertat.
A l’Espanya sotmesa al jou i a les fletxes ningú no ha parlat dels nostres màrtirs als camps de concentració germànics; a l’estranger tampoc no se n’ha dit gran cosa, potser perquè l’enormitat de les xifres estadístiques ens situen a un pla modest en relació a d’altres nacionalitats. Estem segurs, tanmateix, que són els deportats de totes les contrades d’Europa que, frec a frec dels espanyols, han sofert als camps tota la cruesa de l’opressió nazi, els qui, en l’emoció de llurs records, valoren millor la nostra companyonia. Ells ens han conegut als moments de prova quan l’home no compta amb altre favor que el que li confereixen les pròpies virtuts; ells saben com moriren els nostres homes; ells han participat de la força d’una fe i d’una enteresa que els espanyols saberen conservar ben arrelades al cor, en els moments més difícils...
Amb aquest llibre ens proposem donar una idea de la vida i de la mort d’aquests ciutadans del món que han creat, enfront al feixisme, la internacional del dolor. No és la història d’un camp determinat, sinó una composició d’escenes, de situacions i de personatges, trobats als quatre camps per on hem passat durant els quatre anys i mig de captivitat. Quatre camps dels innombrables que existien a la regió danubiana sota un comandament comú, i que serien anàlegs als altres camps d’Alemanya, si els espanyols deportats que hi foren reunits gairebé en llur totalitat, no haguessin sabut imprimir-los un segell peculiar que els fa particularment interessants. Història de sofrença, aquesta, de terror, d’esperança i de mort; la vida miserable i èpica a l’ensems, de multituds d’homes que, en la més aclaparadora de les impotències, troben recursos per a oposar-se al designi enemic d’exterminar-los; mescla de pintoresc i de dramàtic que presenta l’aiguabarreig de races, de nacionalitats i d’individus, obligats a la convivència més estreta; vicissituds d’un duel acarnissat que dura quatre anys i mig, entre les forces destructives del camp que aniquilen físicament i moral les seves preses, i l’Home que comença resistint-les, aconsegueix neutralitzar-les i acaba vencent-les."

diumenge, 4 de novembre de 2012

El cas de la llengua a la Justícia

"El 99% dels ciutadans suïssos parlen la seva llengua materna als judicis sense cap problema" (N. Raselli)

Al diari ara sortia la notícia que la llengua catalana havia retrocedit a l'àmbit de la Justícia. I no és d'estranyar després que s'hagi impugnat unes oposicions on es demanava que el personal de justícia conegués les dues llengües oficials a Catalunya. El jutge suís, Niccolò Raselli, jutge del Tribunal Federal de Suïssa acabat de jubilar, afirma el següent: "Si teniu dret a adreçar-vos en les dues llengües a les autoritats però aquestes no parlen les dues, teniu un problema". Certament és un problema perquè s'obvia una part dels parlants d'aquest territori.

Val a dir que Suïssa és una confederació on es parlen 4 idiomes: l'alemany, el francès, l'italià i el romanx i els jutges saben aquests idiomes i imparteixen judicis en funció de cada llengua.

Sembla mentida que l'Estat espanyol havent-hi altres llengües a l'Estat -reconegudes a la Constitució espanyola- no es pugui fer el mateix. Segons apunta Jordi Nieva, catedràtic de dret processal de la Universitat de Barcelona (UB) i membre de l'Associació de Juristes en Defensa de la Llengua Pròpia, "l'oficialitat del català en el món dels tribunals no està ben assumida".

dijous, 1 de novembre de 2012

L'homenatge institucional: dues crítiques i una obra teatral

El 30 d'octubre es va fer l'homenatge institucional a Sales, Calders i Tísner al Teatre Nacional de Catalunya.

Dues crítiques per a una obra. És curiós com un mateix espectacle ofereix impressions i reflexions diferents.


A. Pazos va fer aquesta crítica teatral a El País que aquí reproduïm:

"Si se mezclan los tres mundos particulares de Joan Sales, Pere Calders y Avel·lí Artís-Gener (Tísner), se obtiene como resultado un collage donde el ruido del mar es una constante, siempre hay alguien lejos del hogar o a punto de partir hacia el frente y todo está teñido de una fina capa de nostalgia y de humor gris oscuro casi negro. En este peculiar universo, hecho de retazos de obras de los tres autores catalanes, Eva siente el súbito capricho de comer cargols durante su embarazo, Karl Marx ha sido rebautizado como “en Carles” en un decrépito local barcelonés del PSUC y los policías de México DF usan locuciones absurdas dignas de los hermanos Marx. Y Caín, el hermano mayor de la humanidad, nace con una barretina puesta.
De fragmentos de memorias, epístolas, novelas y cuentos se nutrió el homenaje institucional que recibieron ayer en el Teatre Nacional de Catalunya estos tres escritores del siglo XX catalán. Siete actores y tres músicos dieron vida a sus textos, saltando aleatoriamente de uno al otro y recreando la atmósfera de una generación de literatos marcada por la guerra y el exilio. Esta función clausuraba un ciclo de más de 125 actos que han estado conmemorando durante todo el año el centenario del nacimiento de Calders, Sales y Tísner.
Un público agradecido, que llenó el auditorio hasta dos tercios de su capacidad -es posible que la lluvia torrencial disuadiera al tercio restante- recibió con énfasis la inusual puesta en escena, que siguió un orden en cierto modo cronológico. En el principio estaban Adán y Eva, cuyas peripecias tras ser expulsados del paraíso relató Calders en su cuento “El primer arlequí”. Y después ya todo se aceleró: le llegó el turno a la Guerra Civil española, y Sales tuvo ocasión de desmitificar la retaguardia republicana tachándola de “democràcia, però sense llibertat”, mientras Tísner se alistaba para partir hacia la línea de combate tras un encendido mitin del PSUC: “i vaig sentir, garratibat, la meva pròpia veu que deia: -Jo faig un!”. Más tarde, ya en el frente, un miliciano catalán y un soldado fascista, producto de la imaginación de Calders, decidían vérselas en un tres en raya en lugar de luchar a la manera convencional: “provàrem, fins a deu vegades, d’entrar a la batalla, però una paret de bales i de fum ho impedia”.
Tras la derrota, el exilio, y tras éste el regreso, no siempre tan dulce como podría pensarse. Uno se construye, desde ultramar, una imagen “incontaminada i incontaminable” de su tierra; luego regresa y “l’anàlisi és desoladorament cruel, com quan coneixes de carn i ossos l’actriu cinematogràfica que et seduïa de visu”, se lamentaba Tísner al volver a Barcelona tras 26 años de destierro mexicano. Pero el hecho es que los tres regresaron, y los tres defendieron el potencial literario del catalán hasta el fin de sus días. Tal vez fue precisamente ese arraigo al país del que hicieron gala lo que les permitió volver efímeramente a la vida, cien años después de su nacimiento, en los escenarios del Teatre Nacional de Catalunya."

A. Abella a el periódico aquesta altra:

Amb la imatge i el so del mar de fons, diversos personatges llegeixen llibres i quaderns mentre deixen passar les hores en el que simula la bodega d'un vaixell a la deriva. Aquest escenari, disseny de Max Glaenzel, va ser ahir a la nit el símbol del trajecte vital de tres mosqueters republicans de les lletres catalanes que, fugint de la guerra civil, van provar l'amargura de l'exili. Joan Sales, Pere Calders i Avel·lí Artís Gener, Tísner, rebien així, al Teatre Nacional de Catalunya (TNC), l'homenatge estrella, institucional, en aquest 2012 en què diverses activitats de la Generalitat celebren el centenari del seu naixement, emmarcades en l'Any Sales Calders Tísner, comissariat per Laura Borràs.

Moment de l'espectacle homenatge a Pere Calders, Joan Sales i Tísner, ahir al TNC. DANNY CAMINAL

Els actors David Vert, Oriol Genís, Òscar Castellví, Rosa Renom, Anna Moliner i Javier Beltran van prestar les seves veus als autors d'Incerta glòria, L'ombra de l'atzavara i Paraules d'Opòton el Vell, respectivament, per trenar textos, cartes i fragments de les seves obres. L'espectacle dirigit per Toni Casares, amb música a càrrec d'Albert Guinovart, va comptar amb l'assistència del conseller de Cultura, Ferran Mascarell, i el tinent d'alcalde de l'Ajuntament de Barcelona, Jaume Ciurana.

A l'escenari va renéixer la cara del polifacètic Tísner -periodista, guionista, caricaturista, il·lustrador, traductor al català de García Márquez, Borges, Yourcenar i Capote...- per explicar per què escrivia: «Per relatar les impressions de totes les coses amuntegades en el meu flascó vitri de 81 anys».

GUERRA I EXILI / En aquest flascó no hi va faltar la guerra: Tísner va recordar la reunió en una seu del PSUC, presidida pel retrat de «Carles» Marx, en què es va allistar en la lluita contra el feixisme, com el seu cunyat Calders i com Sales, que va servir en els fronts de Madrid i Aragó. Mentre que el relat Fet d'armes va servir per evocar la guerra de Calders, il·lustre contista que va debutar amb El primer arlequí, primogènit, segons la seva ploma, d'Adam i Eva, les cartes de Sales, fundador de Club Editor i privilegiat descobridor de Rodoreda i Llorenç Villalonga, van evocar la Catalunya prebèl·lica però també la de les bombes. L'editor va escriure a Màrius Torres el 1937: «És la llibertat, no pas la democràcia, allò que és un bé absolut -i tan indispensable com l'aire que respirem».

I amb la boira i la nit de la frontera que va ocupar l'escenari va arribar l'exili, amb Mèxic a l'horitzó i un cordó umbilical sempre unit a la cultura catalana. «Perduda Catalunya, estava perduda la República», va sentenciar Sales. «Caminem amb el cap cot, en silenci, amb el pensament ple de totes les coses que deixem darrere nostre. (...) Em veig obligat a fugir de tot el que estimo i tinc tanta ràbia i tanta pena que ploro amb els ulls ben secs i no em doldria gens morir-me», rememorava Calders. «¿Per què ens ho van prendre tot? ¿Per tal que des d'un bell començament ja sabéssim quina mena de tracte ens esperava?», es preguntava Tísner.

«Em dic Pere i dos cognoms més. Vaig néixer abans-d'ahir i ja som demà passat. Ara només penso com passaré el cap de setmana», va escriure Calders a Nota biogràfica. Però les seves paraules van vèncer el temps.