dijous, 28 de febrer de 2013

El català a la xarxa

La llengua catalana gaudeix de vitalitat a la xarxa i sinó fixeu-vos en la notícia apareguda al diari ara, el dia 25 de febrer, que es reprodueix íntegrament:

"El català arriba a Mega

Després de sis setmanes a la xarxa, el portal d'intercanvi d'arxius ja es troba disponible en 32 idiomes. La llengua catalana ha estat la darrera incorporació a la web de Dotcom
Sis setmanes més tard del seu desembarcament a la xarxa i gràcies a la col·laboració dels usuaris, el portal d'intercanvi d'arxius Mega ja es pot consultar en català. Tal com ha anunciat el mateix Kim Dotcom a través del seu compte a Twitter, la pàgina web es troba actualment disponible en 32 idiomes, entre els quals hi ha la llengua catalana, fins al moment, la darrera a incorporar-se al portal de Dotcom.
Des de la posada en marxa el mes de gener, més de tres milions d'usuaris ja han compartit 125 milions d'arxius a través de Mega. Pel que fa als usuaris més actius, Espanya segueix mantenint-se dins el 'top 5' de països proveïdors de continguts. Cal recordar que, durant la primera setmana de vida, va encapçalar el rànquing de descàrreges al portal de Dotcom."

dilluns, 25 de febrer de 2013

Setmana Santa, S. Espriu en homenatge


Espriu setmana santa from depcattor


Els homenatges al poeta S. Espriu es van succeint en el temps i en l'espai, ja sigui al territori o virtual, com és el nostre cas. En aquest cas hem cregut convenient parlar d'un llibre poc conegut, però ple dels simbolismes propis de l'autor, ja que estem a les setmanes prèvies a la Setmana Santa.

Enllaç: aquí 

dissabte, 23 de febrer de 2013

Termes per a telefonia, acceptats pel TERMCAT


 Recollint la notícia de Laura Serra apareguda al diari ara.cat el 21/II/2013 se'ns informa de noves paraules per als nous usos que ofereix la telefonia de tot tipus.

 El Termcat publica "La telefonia al dia", que recull els termes més actuals de la telefonia mòbil de consum. Aquest text és una actualització d'un recull de terminologia que havia fet sobre aquest camp l'any 2012.

Aquí hi ha algunes novetats:

1. "Smartphone'" s'ha de dir telèfon intel·ligent.
2. La "phablet" anglesa (telèfon intel·ligent que s'acosta a la mida d'una tauleta) és un taulèfon o bé telèfon tauleta.
3. L''app" s'ha d'anomenar aplicació. I una "applicatiopn store" és una botiga d'aplicacions, així com una "web application'"és una aplicació web.
4. 'Widget', 'control', 'deskstop widget' i 'gadget' es tradueixen com a giny.
5. En català es pot dir codi QR, o bé codi bidimensional, codi de barres bidimensional, codi en 2D o codi de barres en 2D.
6. Un mòbil pot tenir 3G o ser un sistema de tercera generació (o 4G i de quarta generació).
7. "Tablet" s'ha de traduir com a tauleta tàctil. Si té "touch screen" o "multitouch screen" és que té pantalla tàctil o pantalla multitàctil.
8. La tecnologia M2M també pot anomenar-se de màquina a màquina.
9. Un "waypoint" és una fita o punt de ruta.
10. No s'ha d'activar el "roaming", sinó la itinerància. 

Altres qüestions de neologismes relacionats amb les xarxes es troben sobretot en un text publicat el 2012 que porta per títol : Guia d’usos i estil a les xarxes socials de la Generalitat de Catalunya.

1. La forma apunt com a denominació catalana equivalent al substantiu anglès post en l’àmbit d’Internet.


                                         © iStockphoto / Logorilla - L Петр Степанов

dimarts, 5 de febrer de 2013

En defensa de la llengua

Novament als diaris apareix una reflexió molt interessant sobre la política lingüística de la Generalitat de Catalunya. Al diari ara  del dia 5 de febrer apareix aquest article:


Reproducció:


"Immersió linguística i multiculturalisme (una resposta)

Cives, un col·laborador anònim del blog Politikon ha publicat un article sobre política lingüística al blog Cercle Gerrymandering. L’article és valuós per diverses raons: costa trobar reflexions noves des de la teoria política aplicada, la política lingüística acostuma a ser atacada des d’arguments viscerals i no pas des del nivell que ho fa Cives i, sobretot, és un text d’una gran qualitat i rigor que honora l’il·lustrat pseudònim de l’autor. Ara bé, com que no compartim la majoria d’arguments que s’hi exposen, a continuació apuntem un seguit de qüestions que convé aclarir.
Culturalisme liberal. Efectivament és impossible discutir aquí les crítiques i contracrítiques entre allò que Walzer va anomenar liberalisme I i liberalisme II. Ara bé, quan es fa referència a aquest debat cal tenir present que l’anomenat liberalisme I (si es vol agafar el de Rawls mateix o el de Waldron) mai fou dissenyat per a tractar qüestions de pluralisme cultural, ans al contrari. Fou dissenyat des de la ceguera més absoluta a la diversitat cultural com una qüestió significativa per a les persones.
Pregunta. La pregunta inicial que formula Cives és estranya: quant s’hauria d’allunyar de les seves idees un votant mitjà de la resta de l’Estat per comprendre la defensa de la política lingüística de la Generalitat.  Si es volen enfocar les coses des de la teoria política la pregunta hauria de ser: és compatible amb el liberalisme la política lingüística de la Generalitat? Aquí es podria argumentar que la primera pregunta és més fidel a l’exercici de Cives, el problema és que no queda clar si vol demostrar que la política lingüística no és liberal o si ell (votant mitjà espanyol) hi està en contra i per tant hi estaria en contra qualsevol votant mitjà espanyol.
Supòsits erronis. Si ens centrem en la pregunta original de Cives la nostra resposta és que parteix de supòsits erronis. En primer lloc, és un error pensar que la política lingüística de la Generalitat cerca l’assimilació lingüística dels ciutadans castellanoparlants (sí que ho feren, per exemple, el règim del general Franco o el Decret de Nova Planta de Felip V amb els catalanoparlants, i de manera violenta).  L’anomenada normalització lingüística té com a objectiu que la llengua catalana pugui ser utilitzada en tots els àmbits de manera igual a la castellana. És a dir, no té com a objectiu l’assimilació, sinó l’assoliment del bilingüisme. Cal recordar que a Catalunya tots els catalanoparlants són bilingües en castellà. En segon lloc, és fals que “ningú no escolti a ningú”, des d’abans de l’Escolta Espanya de Joan Maragall a finals el XIX els catalans hem explicat de mil maneres diferents el fet diferencial més enllà de l’Ebre, sembla mentida que cent anys més tard encara haguem de sentir això de “ningú escolta ningú”, l’editorial conjunt dels dotze diaris catalans la Dignitat de Catalunya fou l’enèssim missatge.  En tercer lloc, és un error identificar llengua i identitat a Catalunya. Com s’explica que siguin un 37,% els que manifesten que el català és la seva llengua d’ús més freqüent i en canvi només 20% dels catalans manifesti una identitat espanyola dominant? En quart lloc, afirmar que la qüestió identitària no preocupa als ciutadans que viuen a la resta de l’Estat és, com a mínim, agosarat (si és que es pot afirmar seriosament), no sé si cal posar-ne gaires exemples. Finalment, l’ús del terme “minoria espanyola a Catalunya” no queda gens clar. Es refereix a la majoria de catalans que manifesten que la seva llengua d’ús habitual és el castellà (a casa, a la feina, amb els amics?)? A la minoria de catalans que manifesten una identitat espanyola? O potser planteja una concepció etnicista espanyola dels immigrants de la resta de l’Estat i dels seus descendents?           
Consistència liberal. Si ens centrem en la segona pregunta (l’encaix de la política lingüística de la Generalitat amb el liberalisme) és obligat citar als autors que han treballat la qüestió com ara Branchadell o Vergés; investigadors que han analitzat la política lingüística en general i la immersió lingüística a les escoles en particular.  En primer lloc, tal com hem fet més amunt, és clau desfer alguns malentesos i certes incomprensions. A Cives el preocupa el dret dels pares a decidir l’educació cultural dels seus fills i per tant de triar en quina llengua estudien, però aquest dret no existeix. Tenen dret a triar els ciutadans madrilenys la llengua d’educació dels seus fills? El suposat dret a triar la llengua d’estudi dels fills no apareix ni a l’ordenament juridic espanyol ni als tractats internacionals. L’altre malentès ja l’hem comentat: la immersió lingüística cerca la promoció del bilingüisme, per això la Llei de Normalització estableix un mínim d’una assignatura en llengua castellana (a part de l’assignatura de llengua espanyola) i la possibilitat de fer una recepció en castellà personalitzada durant els primers anys d’escolarització. Finalment, més enllà de la qüestió lingüística (és adoctrinament fer les classes en català independentment del contingut?) cal recordar que el govern central fixa el 55% del currículum escolar actualment (inclosa l’assignatura d’Història), amb la reforma del Ministre Wert serà d’un 65% (sí, els catalans decidim un 35% del currículum escolar dels nostres fills).
Un cop desfets aquests malentesos hi ha maneres prou senzilles de veure la immersió lingüística des del liberalisme com ara la discriminació positiva o els béns públics.
Discriminació positiva (restriccions internes). És evident que la situació dels catalanoparlants després de la Dictadura era paupèrrima pel que fa els seus drets lingüístics. L’oficialització de la llengua catalana, juntament amb la castellana, obligava als poders públics a intervenir per tal de garantir que la cooficialitat fos una realitat: això és que les possibilitats d’exercir la seva llibertat (sense canviar de llengua) fossin iguals per un catalanoparlant que per un castellanoparlant. Aquesta intervenció requeria mesures de discriminació positiva a favor de la llengua catalana, ja que aquesta era la llengua més feble i amb més problemes per a sobreviure. A més a més, la llengua castellana no disposava de poders públics que la protegissin ja que l’Estat espanyol no adoptà una política lingüística (com sí que va fer Canadà oficialitzant el francès a tot el territori a partir de 1982). Branchadell ha objectat que per ser una política de discriminació positiva hauria de tenir un objectiu i ser temporal (com l’exemple de les quotes de gènere al debat feminista). Però tal com ha apuntat Vergés la política de la Generalitat té un objectiu clar: arribar a la plena igualtat el que fa els drets i deures lingüístics de catalanoparlants i castellanoparlants, és a dir el bilingüsime real. D’altra banda, el liberalisme admet polítiques de discriminació positiva permanents, per exemple respecte les polítiques envers les persones discapacitades.
Intervenció del govern liberal (restriccions extrenes). Una particularitat del liberalisme rawlsià que ja hem dit que no estava inicialment pensat per a problemes lingüístiques és la necessitat de dotar a la societat d’institucions que assegurin que la situació inicial de justícia no s’erosioni. El cas de la llengua catalana dins l’Estat espanyol és un exemple clar de llengua minoritzada que requereix una intervenció pública per a corregir (potser de manera permanent) la fragilitat dels drets dels seus parlants. Hom podria dir que una estratègia guanyadora seria deixar aquesta qüestió en mans de cada catalanoparlant. Però aquí hi ha un xoc molt clar entre la racionalitat individual i la col·lectiva tal com exposa Vergés citant els sociolingüistes Prat, Rosich i Rafanell.  És suïcida que tots els parlants d’una llengua en dominin una altra que demogràficament és molt superior sense que hi hagi cap intervenció col·lectiva (només cal fer un cop d’ull a la situació dels catalanoparlants a la Catalunya Nord, per exemple).
Bé públic. És evident que els arguments anteriors pengen de la idea kimlickiana de la importància per als individus de preservar la seva llengua i el seu entorn cultural com un context fonamental per exercir la llibertat. Però si no ens podem posar d’acord, Cives ho rebutja de manera clara i fonamentada (per a nosaltres allò que defensa Kimlicka és defensat però de manera inconscient pels liberals I: només cal veure la posició dels castellanoparlants espanyols sobre la proliferació de l’anglès a Puerto Rico, per exemple), hi ha una alternativa per a legitimar a política lingüística proposada per Vergés: veure la llengua catalana com un bé públic.     
Si adoptem aquesta perspectiva és fàcil veure que deixar la llengua catalana en mans del mercat lingüístic seria catastròfic pel seu ús com a bé públic. Un nou usuari del català té un cost marginal zero però el seu manteniment l’ha d’assumir algú. Aquest manteniment a través de la política d’immersió i de la política lingüística en general és el que permet que tots els catalans gaudeixin de les externalitats positives de l’existència del català. Unes externalitats positives que podem dir que són de tres menes: satisfer els drets lingüístics dels catalanoparlants, satisfer les virtuts innegables de disposar d’una ciutadania bilingüe (com més llengües millor, no?) i finalment promoure la cohesió social i la integració a través de l’aprenentatge de la llengua catalana. Hom podria dir que potser cal fer polítiques lingüístiques diverses però no arribar al nivell de “restricció interna” que suposa l’escolarització obligada en català com a llengua vehicular. Però és precisament aquesta política concreta la que permet  a les futures generacions de catalans gaudir de les externalitats positives de conèixer les dues llengües oficials del territori on viuen.
Independència. El supòsit de la independència estem d’acord que caldria tractar-lo a part, Branchadell hi ha dedicat un llibre sencer. Permeteu-nos dos apunts molt breus. En primer lloc, la pregunta original de Cives, sobre l’allunyament de les idees del votant mitjà espanyol de la resta de l’Estat deixaria de ser rellevant l’endemà de la secessió, no caldrien més Escolta Espanya. En segon lloc, els promotors del projecte secessionista (el govern de CiU i el seu soci a l’”oposició”, ERC; majoritaris a la cambra catalana) han manifestat la voluntat de mantenir la situació lingüística actual en una hipotètica secessió i en cap moment han plantejat la voluntat d’abandonar l’objectiu del bilingüisme igualitari ni de conculcar els drets lingüístics dels castellanoparlants. Són conscients que el bilingüisme potser és el veritable fet diferencial de Catalunya i que el seu manteniment passa per un tracte “igualitarista desigual” envers la llengua catalana.

Esperem que fins aquí hagi quedat clara la crítica a l’article de Cives, li volem agraïr el seu interès per la política lingüística i de pas felicitar tot el col·lectiu del Cercle Gerrymandering per la bona feina que fan. "


Un comentari final d'un dels autors:

"El problema de la noció de llengua pròpia és que segons com es fa servir obre la porta a una justificació il·liberal de la política lingüística ja que no es basa en els drets dels individus i s’enfronta a la idea de “llengua oficial” . Branchadell (1997) ho explica molt bé. En tot cas, és graciós que les llengües minoritzades hagin de passar la “prova del cotó” liberal mentre les llengües majoritàries es poden permetre gaudir dels drets de territorialitat que comporta disposar d’un Estat. L’exigència de liberalitat a la minories culturals amaga una certa hipocresia (o fins i tot cinisme) al meu entendre. En tot cas, penso que es pot prescindir de la idea de llengua pròpia i legitimar de manera liberal igualment la política lingüística de la Generalitat."

dissabte, 2 de febrer de 2013

En defensa de l'escola catalana

 Fixeu-vos en la notícia publicada a Vilaweb:

Cadena humana per l'escola catalana a Prats de Lluçanès

Es farà el dia 5 de Febrer, diada de Santa Àgata

Copiem:

El proper dia 5 de febrer, diada de Santa Àgata, moment en què el poble de Prats de Lluçanès commemora la crema del poble per les tropes de Felip V en la Guerra de Successió, amb un repic de campanes al campanar de l’església obert a tothom, rs convoca una acció de suport popular a l’escola catalana.
Aquesta iniciativa, que vol ser una mostra de rebuig a les propostes per espanyolitzar l’ensenyament que es plantegen des del govern espanyol, consistirà en una cadena humana per ajuntar voluntats i manifestar simbòlicament la unitat del poble davant d’aquestes polítiques que posen en perill les polítiques d’immersió lingüística, base del model escolar vigent a casa nostra i que ara està amenaçat.
La cadena s'acabarà a la plaça de l'Església amb la lectura d'un manifest i hi és convocat tothom, des de pares, alumnes i professorat dels centres fins a la població en general.