dimarts, 25 d’octubre del 2011

Que no s'aturi la flama: fem corre la llengua!

El correllengua va passar per diferents llocs del territori de parla catalana. Aquesta setmana ha passat per Torredembarra. El dissabte es van fer els actes centrals amb especial atenció a la cercavila i el conjunt d'actuacions dels grups locals de cultura popular a la plaça del Castell. Ara anirà cap a Altafulla, entre moltes altres ciutats i pobles. Cal que mantenim viva la flama.

Visiteu la pàgina de la Coordinadora d'Associacions per la llengua catalana per saber-ne el recorregut: cliqueu aquí

Citem textualment el que inspira aquestes associacions:

"El Correllengua 2011 va començar a caminar el passat dissabte 2 de juliol a Sant Llorenç Savall (Vallès Occidental), amb un conjunt d'actes dedicats a recordar la figura del poeta i escriptor Joan Oliver "Per Quart", autor homenatjat enguany en commemoració del 25è aniversari de la seva mort.

El Correllengua és un dels màxims exponents del treball en xarxa entre associacions i persones d'arreu del país que lideren projectes de defensa i promoció de la nostra llengua i cultura. Des d'una proposta lúdica i festiva, el Correllengua reivindica el foment de l'ús social de la llengua, difon la riquesa de la nostra cultura i enforteix la nostra personalitat i autoestima com a poble. Per aquest motiu és cabdal que el Correllengua continuï essent un moviment viu, transversal i es vagi consolidant i ampliant.

La CAL vol ser aquest element que dóna cohesió i unitat al moviment, dotant als organitzadors de Correllengua de les eines necessàries per a què puguin realitzar les seves activitats amb més facilitat i orientar-los en tot allò que necessitin. En aquest apartat del web trobareu tota la informació necessària: agenda d'actes, materials, recursos, notícies,...

Si sou una entitat o col·lectiu que organitzeu o voleu organitzar el Correllengua a la vostra vila o barri, no ho dubteu i poseu-vos en contacte amb nosaltres!

Visca el Correllengua!"



El manifest d'enguany és el següent:


"Manifest del Correllengua 2011


Existència i consciència: hi som, i sabem que hi volem ser

Tenim l'avantatge de ser-hi, i això ningú ens ho podrà negar. Laconstatació de la vida d'un poble és la seva pròpia existència,encara que això soni obvi, encara que sembli simple i absurd. No hi ha res més important que saber-se viu, perquè és precisament aleshores que podrem arribar a la consciència. I la consciència, això sí, m'atreviria a dir que ho és gairebé tot.

Hi ha dos tipus de consciència: la negativa i la positiva. La primera és la reacció al toc d'alerta que, per exemple, ens fa arribar la UNESCO: cada dues setmanes mor una llengua. És una afirmació terrible, però tan certa com la nostra existència. El coneixement d'aquesta notícia provoca una reacció, la consciència positiva, aquella que, davant d'una idea que pot perjudicar el nostre poble i qualsevol dels seus trets identitaris, fa que activem un sistema de protecció, basat, principalment, en una cultura de defensa. Per tant, una cultura agredida, minoritzada i sotmesa, que ha de sobreviure gràcies a la voluntat de la seva gent, lluny de la protecció que suposa la normalitat cultural i la democràcia institucional.

Però tot això, ja ho sabem, té uns culpables que hauríem de poder assenyalar sense cap mena de temor. Una llengua com la nostra, recolzada en una nació sense estat i, per tant, sense un ple reconeixement internacional, ho té realment complicat per seguir fent anys i fer-los amb bona salut. La opressió nacional que pateix el nostre poble és tan ampla que fa mal. Però a la vegada hi estem tan acostumats, i tot plegat ens sembla d'allò més arrambat a les normes de convivència democràtica, que ja ens hem fet amics del 'què hi farem', del 'no s'hi pot fer res'. Sortir d'aquesta prudència per arribar a l'activitat i a l'activisme cultural és només una qüestió nostra. Nostra i de la nostra voluntat.

És per això que avui és important que estiguem celebrant dues de les coses més transcendentals que, encara al segle XXI, conservem els catalans: l'existència i la consciència. Hi som, i sabem que hi volem ser. Un principi que ens ha fet hereus de les batalles més simbòliques per salvaguardar la nostra llibertat nacional. Una llibertat que no és legal, que no tenim a nivell administratiu, però que seguim treballant cada cop que parlem la nostra llengua. Del Capcir a la Llitera, de la Segarra al Camp de Túria, de l'Alcoià a Formentera.

La millor manera de conèixer el territori és recorrent-lo. La millor manera de conèixer la llengua és llegint-la i parlant-la. I això és el que ens ajuda a fer el Correllengua. Any rere any, i enguany un any més, seguim reivindicat l'autodeterminació i la riquesa lingüística. Condemnem, un any més, la falta de drets democràtics, l'opressió cultural.

Un any més, seguim al país. Perquè ens pertany. I perquè tenim un deute amb la dignitat.

Visca la llengua i la cultura catalana!

Visca els Països Catalans!

Cesk Freixas (cantautor)"

divendres, 21 d’octubre del 2011

La llengua catalana és una llengua forta dins les llengües minoritàries?

Al diari Ara apareix una notícia molt interessant en què un membre de l'European Charter for Regional or Minority Languagues, afirma que la llengua catalana passa per un moment de fortalesa. Ara bé, els problemes polítics que sacsegen l'escola catalana afecten la llengua com a vehicle d'integració social i d'aprenentatge. A la secundària la qüestió lingüística entre l'alumnat i entre el professorat està realment en qüestió. La llengua catalana està en perill i potser caldria reforçar les mesures per a protegir-la.

Copiem textualment l'article:

"El català viu una història única d'èxit segons el consell europeu de llengües regionals i minoritàries

Simone Kingle, membre de l'European Charter for Regional or Minority Languages, considera que "totes les llengües minoritàries són úniques, però el català està en una situació excepcional" ja que "és una llengua molt forta"
"La situació de la llengua catalana no té precedents a Europa". Aquesta és l'opinió de Simone Klinge, membre de l'European Charter for Regional or Minority Languages, un organisme que té l'objectiu de "protegir i promoure llengües regionals o minoritàries com un aspecte amenaçat del patrimoni cultural d'Europa". Segons Klinge, el català representa "una història d'èxit única des del punt de vista de la revitalització i la promoció". "Totes les llengües minoritàries són úniques, però el català està en una situació excepcional. És una llengua molt forta", defensa Klinge, que admet que si Catalunya fos independent, el català ja no entraria en l'àmbit de treball de l'organisme europeu.
"El català és una llengua excepcional en comparació amb altres llengües minoritàries i regionals d'Europa", assegura Klinge en una entrevista a l'ACN. De fet, l'experta precisa que la llengua pròpia de Catalunya és "la més parlada" de totes les minoritàries d'Europa. Segons aquesta representant del European Charter for Regional or Minority Languages, el català és una "llengua molt vital" a Catalunya perquè es pot utilitzar "a gairebé tots els dominis de la vida pública". Amb tot, alerta que encara hi ha reptes, com la seva "presència dèbil en el camp de la justícia" i en l'administració de l'estat a Catalunya.

Segons Klinge, el català té una bona salut perquè, entre d'altres raons, "es parla en àrees urbanes, mentre que altres llengües regionals o minoritàries majoritàriament es parlen al camp". De fet, la situació de la llengua catalana "és diferent" perquè també rep el suport de "l'elit intel·lectual i política" del país, un element que "augmenta el prestigi i l'estatus de la llengua, i demostra que és desitjable parlar-la i aprendre-la".

El català en una Catalunya independent
L'organisme de Klinge treballa amb llengües minoritàries o regionals, una definició complicada i que desperta "problemes", especialment en casos com el del català, que "sense cap mena de dubte", té més parlants que algunes de les llengües oficials de la Unió Europea. "El català és una llengua protegida per l'organisme perquè entra dins de la nostra pròpia definició d'una llengua regional o minoritària, que es basa en el nombre de parlants en relació amb tota la població d'un estat, i no en termes globals".

En aquest sentit, si Catalunya fos independent, "el català es consideraria llengua majoritària" i en tot cas l'organisme hauria d'analitzar quin rol s'atorgaria al castellà, a l'aranès o fins i tot als parlants de llengües com l'àrab, que ja entren en el radar de protecció del Charter dins de l'Estat espanyol. "Però tot això són només hipòtesis", explica Klinge, que creu que Catalunya hauria d'estudiar si, per exemple "donaria status cooficial al castellà". Amb tot, apunta que tenir un estat propi no garanteix que una llengua deixi d'estar "amenaçada", tal com demostren alguns dels nous països sorgits de l'antiga Unió Soviètica o la mateixa Irlanda. És més, el català probablement no desapareixeria del radar del Charter perquè es protegiria com a llengua minoritària en les altres zones de l'Estat espanyol on es parla.

La immersió lingüística
Simon Klinge remarca que el comitè d'experts de l'European Charter for Regional or Minority Languages està elaborant el nou informe sobre la situació de les llengües minoritàries dins de l'Estat espanyol. Normalment, diu Klinge, "el comitè d'experts ha felicitat Espanya per l'alt reconeixement i el grau de protecció que s'ofereix en principi a les llengües regionals i minoritàries". Amb tot, qüestions com el debat sobre la immersió lingüística o el de la tercera hora en castellà només formaran part de les conclusions del nou informe, previst per la primavera del 2012.

Klinge explica que el comitè d'experts del Charter, en principi no preveu en la seva Carta l'ensenyament en català obligatori per a tots els alumnes, només pels pares que així ho volen. Amb tot, precisa que qüestions com els beneficis socials del model català actual i "el debat" que es viu ara mateix a Catalunya arran de les interlocutòries sobre la immersió lingüística s'analitzaran "amb detall pel comitè d'experts" en el seu nou text.
En el seu darrer informe, del 2008, el comitè d'experts va assegurar que hi va haver "clars progressos" en l'ús del català com a llengua vehicular en l'educació primària a Catalunya, tot i que la situació no es veia tan favorablement a secundària perquè "la compartimentació d'assignatures no sempre assegura l'ús del català com a llengua vehicular per l'ensenyament d'una assignatura". En aquest sentit, s'interpretava que hi havia assignatures que s'ensenyaven en castellà. En general, però, es va concloure que l'ús del català a l'educació estava "estès uniformement" per Catalunya.

La historiografia catalana. Les quatre grans cròniques catalanes

LA HISTORIOGRAFIA. LES QUATRE GRANS CRÒNIQUES



El llibre dels feits de Jaume I, el Conqueridor
La Crònica de Bernat Desclot o Llibre del Rey en Pere d’Aragó e dels seus antecessors
La Crònica de Ramon Muntaner o el Llibre (tal com en deia Muntaner)
La Crònica de Pere III, el Ceremoniós



La situació de context històric



Cal tenir en compte quina era la situació de context històric per poder entendre el relat de determinats esdeveniments històrics que van protagonitzar els autors o els protagonistes de les cròniques, és a dir, els monarques de la dinastia de la corona catalanoaragonesa.

Fixeu-vos quins regnes hi havia i on estaven ubicats. Fixeu-vos que les fronteres actuals no són les mateixes d’ara.




La Mediterrània dels segles XIII-XIV es troba repartida entre tres grans civilitzacions: la cristiana, al nord i a occident; la musulmana, al sud; i la bizantina a l'orient. El desig d'expansió de les principals potències europees per aquest mar crea constants i importants conflictes pel domini de la zona -i de les seves rutes comercials- al llarg d'aquests segles. La Corona d'Aragó, que n'aconseguirà el domini de la part occidental, s’expandirà per la mediterrània, tal i com es pot veure en aquest mapa. Això va propiciar una gran expansió del comerç català, sobretot, durant el segle XIII, i va possibilitar que la corona tingués diferents consulats arreu de la mediterrània.







La historiografia primitiva


Les obres històriques de la historiografia medieval catalana més antigues són escrites en llatí i daten dels inicis de la reconquesta. Es tracta dels cronicons, que són anotacions breus sobre els fets ocorreguts sense cap estructuració cronològica rigorosa.

Al segle XIII sorgeix una historiografia erudita en llatí destinada a la consulta o a la lectura. Cal assenyalar els següents textos històrics de caràcter informatiu, però sense intenció literària: De rebus Hispaniae (1268) de l’arquebisbe de Toledo R. Ximénez de Rada. Traducció i Gesta comitum barcinonensium et regnum Aragoniae (1267-1283), redacdat al monestir de Ripoll.

Paral·lelament a les escrites en llatí sorgeixen les quatre grans cròniques catalanes que historien l’època de plenitud de la Catalunya medieval i narren esdeveniments contemporanis als seus autors. Aquests textos tenen una gran importància literària i lingüística. L’historiador Pierre Vilar ha afirmat que la Catalunya d’aquest temps era l’únic lloc del món que es podia qualificar d’”Estat-nació” a la manera moderna.

Al segle XV trobem també textos historiogràfics com les Històries e conquestes dels reis d’Aragó e comtes de Barcelona de per Tomic i La fi del comte d’Urgell, anònima.


L’antecedent de les cròniques: la cançó de gesta



En aquesta època hi havia una abundant literatura en vers que era transmesa oralment i tractava de fets històrics. Aquestes narracions tenien un caràcter èpic i eren de dues classes: A) les difoses pels joglars, que eren “els recontadors de gestes antigues”, i se centraven en episodis antics explicats amb molts elements llegendaris i B) difoses pels “recontadors de novelles” que relataven les notícies d’actualitat i esdevenien els periodistes de l’època.

Les cròniques neixen quan es comencen a escriure en llengua vulgar les gestes, les epopeies i les croades que, fins al s. XIII havien estat redactades en llatí. Amb anterioritat només s’havien usat les llengües romàniques en les cançons de gesta, que cantaven els esdeveniments que interessaven la gent. Aquestes cançons eren difoses pels joglars. Complien un servei informatiu i alhora servien per fer propaganda dels èxits polítics, per amagar fracassos militars i per mantenir l’esperit combatiu del poble davant la lluita i dels impostos que aquesta lluita ocasionava. El conjunt d’aquestes cançons formen la poesia èpica. La poesia èpica és una espècie de narració historiogràfica popular. Ara bé, no en conservem cap mostra en català, perquè era un tipus de literatura oral i excepcionalment s’escrivia. Tot i això, cal dir que en alguns capítols de les cròniques que tracten temes típics de la cançó de gesta es poden trobar restes d’aquestes cançons prosificades (rima dissimulada, anacoluts, repeticions,...). Només en les de Jaume I, Bernat Desclot i Ramon Muntaner trobem exemples de cançons de gesta prosificades, no en la de Pere III, perquè se serveix de les fonts de la Cancelleria reial, cosa que fa que tingui un estil més eixut i monòton.


 

Les quatre grans cròniques



El llibre dels feits de Jaume I, el Conqueridor
La Crònica de Bernat Desclot o Llibre del Rey en Pere d’Aragó e dels seus antecessors.
La Crònica de Ramon Muntaner o el Llibre (tal com en deia Muntaner)
La Crònica de Pere III, el Ceremoniós

 

Característiques comunes


Van ser redactades entre finals del segle XII i durant el segle XIV. Foren escrites per Jaume I, Bernat Desclot ( o Bernat Escrivà, tresorer reial), Ramon Muntaner i Pere III, el Ceremoniós. Dos eren reis i els altres, l’un era escrivà de la Cancelleria reial i l’altre havia estat un militar noble al servei de la corona catalanoaragonesa. Les cròniques són escrites a instància de la monarquia i tenen un caràcter polític de propaganda i justificació de l’acció governamental dels monarques. També tenen un caràcter didàctic perquè serveixen de model i d’exemple per als futurs reis. La visió dels fets que mostren és providencialista i exalten l’heroisme i el patriotisme de la dinastia.

Historien fets contemporanis als narradors a la manera d’unes memòries modernes. Les obres de Jaume I, el Conqueridor i de Pere III, el Ceremoniós són les úniques autobiografies de monarques medievals escrites amb el “nós” majestàtic. Així mateix, la de Jaume I, la de Pere III i la de Ramon Muntaner es veu més clarament que són memòries. Són el testimoni d’una època; l’època de plenitud de la Catalunya medieval i de la seva expansió i consolidació. Aquesta època és descrita segons el punt de vista subjectiu del narrador. Destaca sobretot pel fet de narrar fets contemporanis als seus autors o poc anteriors, contràriament a les d’altres literatures que es dediquen al passat llunyà.

Des del punt de vista lingüístic són de gran interès pel fet de presentar gran varietat de registres, per contenir cançons de gesta prosificades, per tenir gran varietat d’estils a l’hora d’explicar uns fets, a tall de justificació. A la de Jaume I es fa servir un llenguatge viu i popular ple de refranys dites i expressions col·loquials. En R. Muntaner fa servir procediments joglarescos com el “què us diré?” i sempre s’adreça a uns “senyors” que són els seus oients.

Des del punt de vista literari, alguns episodis s’acosten als temes de les cançons de gesta i d’altres a les novel·les de cavalleria posteriors, per tant és una barreja entre realitat i ficció.


Les quatre grans cròniques catalanes



Crònica de Jaume I, el Conqueridor El llibre dels feits (1244-1276)



L’autor, Jaume I (Montpeller 1208 – València 1276), explica en primera persona (el “nós” majestàtic) la seva vida i el seu llarg regnat (63 anys). Cal destacar les següents dades: 1r va iniciar el seu regnat als cinc anys i va casar-se per primera vegada als tretze; 2n el 1228 va conquerir Mallorca; 3r el 1233 conquesta del regne de València; i 3r l’1 de maig de 1258 va signar el tractat de Corbeil.

Jaume I és el cavaller cristià que Ramon Llull caracteritza en el seu llibre de l’Ordre de cavalleria. Les característiques destacades són: el seu llinatge noble, la seva presència física, la valentia, la lleialtat a la paraula donada, generositat, cortesia i honor, la fe cristiana, la protecció dels febles. Destaquen els trets humans en mostrar els petits fets de la seva vida, el sentiment religiós del rei, la bel·licositat a l’hora de relatar les batalles, l’amor als seus regnes.

 

Crònica de Bernat Desclot o Llibre del Rey en Pere d’Aragó e dels seus antecessors (1283-1288)





La crònica parla bàsicament de les conquestes que van realitzar els reis en aquella època. Comença parlant sobre el naixement de la confederació catalanoaragonesa. Abraça el període històric que va des de 1114 fins a 1285. Descriu també els regnats d’ Alfons I el Cast, Pere el Catòlic, Jaume el Conqueridor i Pere el Gran. El comte-rei Pere el Gran, hereu de Jaume el Conqueridor, és el protagonista de la crònica de Bernat Desclot, és descrit com un heroi cavalleresc.  Cal dir que 94 dels 168 capítols que formen la crònica es basen en el seu regnat, un regnat breu que va del 1276 al 1285, i que és descrit en aquests 94 capítols de manera rigorosa i fidel a la història i fent servir fonts documentals oficials, l’experiència personal i testimonis dels fets relatats.

Aquesta crònica tracta sobretot dos grans temes: la conquesta de Sicília i la invasió de Catalunya pels francesos i el seu alliberament pel rei Pere II el Gran.

Bernat Desclot va ser probablement Bernat Escrivà, un tresorer reial que procedia d’un poblet anomenat es Clot, del Rosselló. Altres diuen que possiblement fos del vescomtat de Castellnou (que va ser una jurisdicció comtal del pagus de Vallespir al Rosselló)

Té un caràcter subjectiu, a més de presentar l’ideal cavalleresc, heroisme, fidelitat i crueltat.

Aquesta crònica va tenir una gran projecció a l’època ja que va servir de font per a historiadors i per a escriptors.


Crònica de Ramon Muntaner o El Llibre, tal com l’anomenava el mateix R. Muntaner (1325-1328)






Ramon Muntaner (Peralada 1265 – Eivissa 1336) als seus seixanta anys, és a dir a l’any 1325, va començar la redacció d’aquesta crònica. Comença la seva obra amb el naixement de Jaume I (primer rei que va conèixer en persona). Explica tots els esdeveniments que ha viscut o que han passat al llarg de la seva vida per mitjà de la crònica com si fos un testimoni, el testimoni d’un súbdit de la corona. Des del 1301 es pot seguir la vida de R. Muntaner a través de la crònica. Certament, el cronista va dedicar la seva vida al servei de la dinastia catalana en 32 batalles en què va participar. El text comprèn cinc regnats. Els moments importants de la crònica són: les coronacions d’Alfons II, el Franc d’Aragó, Jaume de Sicília i Jaume II el Just d’Aragó.

És la més llarga de les quatre cròniques. Té un esperit èpic i un estil narratiu d’un romanç cavalleresc explicat amb to planer, a marques d’oralitat, amb moltes descripcions, amb molts recursos narratius de tradició diversa, amb molta vivesa i realisme a l’hora d’explicar les aventures, amb molta fantasia en alguns moments. És l’única narració occidental que historia l’expedició catalana a Grècia (concretament s’explica en els capítols que van del 194 al 244). Muntaner, com a vassall fidel que és, explica unes coses que van passar de veritat, les narra com si es tractés d’una novel·la, d’un roman protagonitzat per un heroi modèlic. La narració aparentment real amaga informació i sovint exagera el paper de l’heroi. Alguns estudiosos han relacionat el relat del viatge a Troia del cronista amb el que fingidament va realitzar Curial a Grècia al Curial e Güelfa,






Crònica de Pere III, el Ceremoniós (1349-1383/85)


Pere III va començar a escriure la crònica l’any 1349 i va morir sense veure-la acabada. El seu fill es va encarregar que l’acabessin i finalment la va enllestir el rei Joan.

Pere el Cerimoniós va ser rei d'Aragó, Catalunya, València i Sardenya (Balaguer 1319 - Barcelona 1387). La personalitat del rei es veu en el text sobretot en els esdeveniments ocorreguts durant el seu regnat. És vist com un cavaller del renaixement i no com un cavaller medieval. Sovint se’ns mostra com un monarca absolutista. Ell va ser l’impulsor de moltes reformes dins la Cancelleria reial i promotor de traduccions de tractats de medicina, astronomia, obres jurídiques, autors clàssics llatins; per tant, d’alguna manera és un impulsor de l’humanisme.

La seva crònica explica en primera persona (amb el “nós” majestàtic) cinquanta anys de la seva vida (1319 – 1369). Abraça tot el seu regnat (tret dels seus darrers anys) i el del seu pare, Alfons III, el Benigne. Consta d’un pròleg d’estil oratori del mateix rei, sis capítols o llibres i un apèndix. El rei controlava sovint la redacció, la planificava, en dictava parts i deia les fonts que s’havien de fer servir.

És la més curta i la darrera de les quatre cròniques. No conté cap cançó de gesta prosificada. La voluntat d’exactitud fa que la relació de fets sembli un dietari

textos




A tall de cloenda


Aquestes diapositives us poden servir de síntesi.






Textos


e dels seus antecessors passats

PROLECH.

Aci comença lo libre qu'En Bernat Desclot dicta e scrivi, de les grans batalles e dels grans fets d'armes e de les grans conquestes que foren sobre Serrayns e sobre altres gents, e de dos nobles reys que hac en Arago qui foren del alt linatge del comte de Barcelona.
Aquest comte de Barcelona havia huna germana molt bella e de gran valor, e dona la per muller al emperador de Castella. De la qual hac dos fills; e la hu hac nom don Sancho, qui fon rey de Castella, e d'altre hac nom don Ferrando, qui fon rey de Leon.
A cap de hun temps moris la germana del comte de Barcelona, emperadriu de Castella, e l'emperador de Castella pres altra muller, una dona cosina germana del emperador de Alamanya, e hac d'ella una filla que hac nom dona Sancha. E donaren la per muller al rey de Arago, don Alfonso, qui fon fill del comte de Barcelona.
E de aquest rey don Alfonso foren tres fills: el rey de Arago En Pere, el comte de Prohença, e En Ferrando que era abat de Munt Arago, e tres fillas.
E del rey En Pere fo fill lo rey En Jaume, aquell que conquista Mallorques e Valencia ab tot lo regisme.
E de aquest rey En Jaume e de madona la reyna, qui fo filla del rey d'Ongria, exi lo rey d'Arago En Pere, qui fon lo segon Alexandre per cavalleria e per conquesta.
Ara lexarem a parlar de tots los reys que foren apres lo comte de Barcelona, e parlarem en qual manera lo bon comte de Barcelona guanya lo regisme de Arago.