dissabte, 28 de gener de 2012

Recordem a J.V Foix

Demà, 29 de gener, farà 25 anys que va morir Josep Vicenç Foix i Mas (1893-1987), un dels escriptors catalans imprescindibles del segle XX.

25È ANIVERSARI DE LA MORT DE J.V. FOIX
El diari s'afegeix demà a la commemoració dels 25 anys de la mort del poeta

L'ARA destapa el Foix periodista

El 29 de gener del 1987 va morir J.V. Foix, un dels grans poetes catalans. 25 anys després, la seva obra continua viva i reeditant-se. L'ARA se suma a aquesta celebració demà amb una edició especial.

dimarts, 24 de gener de 2012

Un petit homenatge a Josep Maria de Sagarra




 



Cal elogiar Wilaweb i l'esforç que fa per fer visible aquest homenatge a través de la lectura de textos de l'autor per part d'actors i actrius de renom de l'escena catalana. Us en donem l'enllaç.  
   
Elegia a Rafel               

dilluns, 16 de gener de 2012

S. XVIII. LA IL·LUSTRACIÓ I EL NEOCLASSICISME A LA LITERATURA CATALANA

S. XVIII. LA IL·LUSTRACIÓ I EL NEOCLASSICISME A LA LITERATURA CATALANA

El segle XVIII és el segle de la Il·lustració. De fet, la Il·lustració, més que aportar idees noves, consisteix en la divulgació i l’aplicació a la ciència, la política, l’economia, la legislació i la moral dels principis teòrics formulats per la filosofia del s. XVII, basats en la raó i l’experiència (Descartes, Locke, Leibnitz,..). Montesquieu, Voltaire i Rousseau van ser figures cabdals dins la Il·lustració. I a França, Regne Unit i Alemanya es dóna amb més intensitat aquest corrent.

La Il·lustració difon els valors de la igualtat de drets, la tolerància, la llibertat, la dignitat de l’home i la necessitat de la seva instrucció, unes premisses que seran al capdavant de la Revolució Francesa.

Cal recordar que en el camp del pensament i de la ciència el s. XVIII es caracteritza per l’afany d’investigació i de divulgació cultural. És el segle de les Llums, de l’Enciclopedisme. La raó és màxim valor, i és conduïda cap a l’experimentació, l’observació i el domini de la natura.

La literatura es decanta cap al didactisme i la divulgació cultural i no cap a la creativitat artística. Ha de ser útil. Per als il·lustrats, la humanitat només progressarà i s’alliberarà de la tirania i la injustícia si la ignorància és suprimida. La narració i l’assaig van ser els gèneres més emprats per a la divulgació d’idees. Cal il·lustrar el poble. D’aquí l’abundància de novel·les tesi, de contes amb continguts filosòfic, de poemes didàctics,... Cal dir que moltes d’aquestes obres van ser prohibides i perseguits els autors per part dels poders establerts.

Per tant, les característiques literàries serien les següents:

  • Predominen les idees racionalistes (la Raó com a única font de coneixement) i un desig de millora de la humanitat.
  • Interès pel progrés de les societats.
  • Interès per les ciències.
  • Continguts racionals. La narració i l’assaig van ser els gèneres més emprats per a divulgar aquestes idees. Extensió i formes: Des de l’article fins al llibre llarg.
  • Formes variades: dissertació, divagació, assaig...
  • Objectius morals i didàctics.
  • Llengua clara i precisa.
  • Rigidesa formal (academicisme, normes estètiques que tots els artistes havien de seguir).
  • Temes grecollatins.
  • La poesia esdevé narrativa, satírica, didàctica i erudita. Es troben faules i apòlegs en vers, odes al nou temps i als fets històrics, reflexions filosòfiques, sàtires edificants,... Imita temes i formes clàssiques.
  • Cerquen en la construcció dels textos poètics la simetria i l’equilibri. Empren octaves, sonets, dècimes i romanços.
  • En teatre, el gènere que predomina és la tragèdia (d’arrel clàssica, amb Racine com a màxim representant). L’escena està plantejada en 5 actes: en el primer hi ha el plantejament, en el tercer el nus i en el cinquè el desenllaç. La regla de les tres unitats (temps, lloc i acció) és present en totes les obres. També empren la comèdia. Se segueixen els models francesos del segle XVII de Corneille, Racine i Moliere.

El Neoclassicisme és el moviment estètic i literari propi de la segona meitat del segle XVIII. S’ha d’entendre com una reacció de cansament contra el Barroc, tant pel que fa a la forma com al seu contingut.

Com el seu nom indica, en literatura es tracta d’un moviment que torna a la inspiració del món clàssic (Grècia i Roma), a les idees d’equilibri, sobrietat i mesura enfront dels excessos, el retoricisme retòric i l’ampul·lositat del Barroc.

Per tant, la literatura neoclàssica serà bàsicament assagística i didàctica, a causa d’aquest interès investigador i científic. Els gèneres típics d'aquest corrent són la tragèdia de tema clàssic (com a resultat del renovat interès pel món clàssic), la comèdia de caràcters, la poesia pastoral, la sàtira i la faula didàctica (que aporta ensenyaments morals).

A les terres de parla catalana, el final de la Guerra de Successió (1700-1714) suposarà la pèrdua dels drets polítics i lingüístics, així queda imposat el Decret de Nova Planta per part de Felip V (València, 1707; Mallorca, 1715; Catalunya 1716): queden prohibits els usos públics del català, s'anul·len les institucions catalanes, es clausura la Universitat de Barcelona, etc. Carles III també prohibirà al 1768 els estudis de Gramàtica en català.

Ens trobem, per tant, davant un agreujament de la situació de diglòssia que tindrà greus repercussions literàries. El Neoclassicisme apareixerà més tard que a la resta d'Europa (cap al 1770). Però es produeix l'aparició d'una burgesia catalana força activa, nascuda de la revolució agrària i de l'obertura dels mercats americans als catalans, que havien tingut prohibits des del segle XVI, de manera que les idees neoclàssiques tenen certa vida a Catalunya. Però no cal oblidar el centralisme espanyolista de la monarquia borbònica, que fa que molts dels escriptors i intel·lectuals catalans acabin emigrant a la capital o que, en tot cas, acabin escrivint en castellà, més aviat obres erudites i científiques que no pas literàries.

Amb tot, l'activitat escrita en català no desapareix. Es publicaran assajos, diccionaris, dietaris, tot i que aquesta activitat es concentra sobretot en dos nuclis: Menorca, sota domini anglès, que reconeix la llengua catalana local, a diferència del que estava succeint a l'Estat espanyol, i el Rosselló (Catalunya Nord), sota domini francès. Per tant, la incidència d’aquests corrents nous europeus serà desigual en el territori de parla catalana.

PROSA CATALANA DE TALL IL·LUSTRAT

Es continuen escrivint obres historiogràfiques, com els Anals de Catalunya de Narcís Feliu de la Penya. Tot i que la majoria d'autors tendeixen a escriure, d'entrada, en català, sovint les circumstàncies els condueixen a emprar el castellà. A més del català i el castellà, els historiadors del període van escriure també en llatí. També trobem obres didàctiques com Instruccions per a l'ensenyança de minyons de Baldiri Reixach. La temàtica que predomina, però, és la religiosa amb vides de sants i tradicions bíbliques, és el cas de Viatge a Jerusalem de Joan López. Per tant, no es pot parlar d’una prosa creativa en el segle XVIII, ja que les obres solen tenir un caràcter erudit, científic o ideològic. Malgrat tot es troben peces narratives en català. També es troben moltes traduccions de clàssics i d’autors de l’època seguidors d’aquests nou humanisme clàssic en català.

Prosa erudita: Literatura assagística i didàctica

L'assaig: és una obra d'extensió variable que desenvolupa un tema concret mitjançant judicis o apreciacions personals. Hi ha voluntat de creació literària i vol aprofundir en el coneixement de l’home (intenció moralitzadora). Tracta de temes diversos: història, filosofia, política, llengua, religió, literatura...

En el camp de l'assaig didàctic destaca l'obra del capellà i pedagog Baldiri Reixach (1703-1781). L'any 1749 va publicar les Instruccions per l'ensenyança de minyons, primera manifestació a Catalunya de les repercussions dels nous sistemes pedagògics imperants a Europa, però adaptat, gràcies a la seva experiència personal, a la mentalitat dels nens de les escoles primàries de Catalunya. Conseqüent amb el mètode que defensava que l'educació havia de començar en la llengua materna i no en llatí, és escrita en català i molts passatges constitueixen una fervorosa defensa d'aquesta llengua; al final inclou, tanmateix, un diccionari castellà-català per facilitar l'aprenentatge del castellà, que considera la més útil de les llengües estrangeres. L'obra tingué una gran popularitat.

Cal tenir en compte també l'obra de Josep Pau Ballot (1747-1821), que era pedagog i gramàtic. El seu interès per la llengua catalana, que va ser característic en els intel·lectuals de la segona meitat del segle XVIII, va fer que participés en una polèmica sobre l'ortografia catalana que l'any 1796 es mantenia al Diario de Barcelona, i el va portar a escriure la primera gramàtica del català impresa a Catalunya des de l'Edat Mitjana, Gramàtica i apologia de la llengua catalana, en la qual treballà entre el 1810 i el 1814, durant l'ocupació francesa napoleònica, període durant el qual el català tornà a ser llengua oficial. Aquesta obra, però, no va ser publicada fins el 1815, després d'haver acceptat la Junta de Comerç de Barcelona —a qui l'autor dedicà l'obra pel desembre del 1814— de contribuir a les despeses de la impressió. La Gramàtica comença amb la dedicatòria —en català i en castellà—, li segueix un important prefaci apologètic (és a dir, de defensa de l'ús del català) i segueix amb un breu estudi sobre l'origen de la llengua catalana. El seu contingut consta de quatre parts: analogia (explicació de les parts de l'oració), sintaxi, ortografia i prosòdia, i és seguida per una conclusió constituïda per una antologia de texts literaris de Vicenç Garcia, Josep Romeguera, Agustí Eura i Ignasi Ferreres, per un diccionari (vocabulari català-llatí, acompanyat d'uns altres dos de molt breus: català-àrab i català-grec) destinat a demostrar l'origen llatí del català, i, finalment trobem un comiat als lectors, igualment de caràcter apologètic (defensa), que acaba amb el conegut lema "Pus parla en català, Déu li'n don glòria" (Ja que parla en català, que Déu li doni glòria). Ballot va recollir tota la tradició apologètica sobre la llengua catalana característica del segle XVIII. La seva obra va provocar comentaris favorables i va influir en els tractats gramaticals posteriors, escrits ja en plena Renaixença.

Prosa narrativa

Dietaris  


El dietari és un gènere historiogràfic que dóna les notícies per dies.

Rafael d'Amat i de Cortada (1746-1818), baró de Maldà, va escriure un immens dietari en 70 volums, mantingut pràcticament sense interrupció des del 1769 fins al 1816, anomenat Calaix de sastre. Podem dir que és més que un simple dietari. El baró de Maldà anotava en aquest dietari el que feia cada dia: on anava d'excursió, què esmorzava o dinava, les xerrades que mantenia amb els seus amics, quins eren els rumors que corrien, esdeveniments socials, polítics i culturals... En resum, volia donar notícia de tot el que succeïa al seu voltant, gairebé en estil periodístic, de manera que és un testimoni excel·lent del que era la vida de la noblesa catalana de l’època. Utilitza un to humorístic, satíric, i fa servir un estil directe, viu i col·loquial, amb castellanismes fruit de l’època. L'obra del baró de Maldà no té només un valor documental sobre la vida al segle XVIII, sinó que també és una de les obres més importants escrites en català entre els segles XV i XIX, ja que explica els fets de manera literària amb una narrativa molt viva i divertida. El text no va ser publicat a l’època, però era molt conegut. Es difonia a través de les tertúlies celebrades al mateix palau del baró o en altres domicilis de la noblesa, on s’organitzaven lectures en veu alta.

Temes del llibre:

La música: Rafael d’Amat tenia coneixements de música, per això parla sovint del so dels instruments, etc.
La gastronomia: Explica de manera detallada els plats que es cuinaven a l’època, especialment entre els nobles.
Les excursions: En les sortides a la rodalia de Barcelona o a França demostra la seva capacitat d’observació.
L’aristocràcia: És un noble que parla dels costums d’aquesta classe i sovint pensa en clau aristocràtica.
El món popular i menestral: Li agradava el tracte amb la gent senzilla de la menestralia (manyans, pescadors, sabaters...).
Descripcions de pobles: Descriu la gent dels pobles i viles que visita, especialment les noies i els seus afers.
Esdeveniments de l’època: Explica els fets més importants, ja sigui una mala anyada de blat o l’arribada de Carles III a Barcelona.

El Calaix de sastre és un document d’un gran interès històric, que permet conèixer de primera mà com es vivia a la Catalunya i especialment a la Barcelona del segle XVIII. Cal subratllar el valor del dia a dia, del qual prenia nota el baró. I en especial de la meteorologia (tenia una terrible por als trons), els gustos musicals, les modes, els menjars, els viatges, les processons, la vida religiosa tradicional, amb la qual de vegades és una mica crític, les tertúlies, els balls, els banquets, els “rebomboris del pa”, les obres públiques, les recepcions reials i fins i tot les incipients fàbriques i els problemes amb els obrers.

Lluís Galiana (1740-1771) va escriure Rondalla de Rondalles. Conegué els erudits valencians més importants de la seva època: Carles Ros, Josep Teixidor, Gregori Mayans, etc., amb qui intercanvià idees i preocupacions a través de la correspondència epistolar. El 1768 publicà la Rondalla de Rondalles, inspirada en l’estil de Francisco de Quevedo i en Torres Villaroel. La narració és un enginyós exercici de tècnica discursiva a partir de refranys, adagis, locucions, proverbis i altres manifestacions lingüístiques d’origen col·loquial. Els models literaris que utilitza parteixen de gèneres ben coneguts: col·loquis, entremesos, rondalles i cançons, en consonància amb la literatura de caire popular de l’època. A través de tota la seva producció, Galiana mostrà un gran interès per un ús regulat de la llengua, adaptant-la a les necessitats dels usos cultes.

Carles Ros (1703-1773) va ser autor del Col·loqui de Pere Antoni el Femater. Va ser editor i poeta popular, estudiós de les qüestions lingüístiques i ortogràfiques, i va pertànyer a una família de notaris de València, ofici que ell també exercí, però que mai no representà una vertadera vocació. El seu interès pels costums de la menestralia de la ciutat de València l’abocà a la redacció de col·loquis i de romanços, en els quals ironitzava sobre les modes que s’imposaven en la classe burgesa i les pràctiques que es feien a les festes més importants. Molts dels col·loquis i dels romanços de Ros, s’estamparen amb el pseudònim de Musa Lapera, foren molt populars i serviren de model per a d’altres escriptors del gènere. El 1733 publicà el Tractat d’adages i refranys, una de les primeres grans aportacions a la paremiologia, i el 1762 publicà el Diccionario valenciano-castellano, ampliació d’un treball seu anterior.

Leopold Ignasi Planells (ca. 1760) va ser autor de La Vida del Pare Pere, de Leopold Ignasi Planells (1760). Se sap ben poca cosa, se sap que es declarà natural de València, i que fou un home de lletra, pel seu interès ben clar per la recuperació de les fonts escrites. La seva principal aportació a la nostra literatura és el resum i traducció de la Vida del Pare Pere Esteve de Dénia, publicada el 1677 per Cristòfor Mercader. Planells reelaborà la biografia d’aquest capellà, tot i adaptant-la als interessos de la seva època, els fets extraordinaris associats al pare són descrits amb tota mena de detalls, i amb molta espiritualitat. D’altra banda, també s’interessà pels aspectes i per les discussions que afectaven a la normativa, molt populars al llarg de tota la centúria i que provocaren no poques polèmiques a la premsa escrita. Escriví una Lecioncilla, en la qual defensa unes idees lingüístiques i unes recomanacions ortogràfiques poc partidàries a la introducció de les formes castellanitzades, i que seguien els postulats de Carles Ros.


POESIA CATALANA DE TALL NEOCLÀSSIC



Abans de parlar pròpiament de la poesia neoclàssica cal fer esment que aquest corrent no té la mateixa incidència arreu del territori de parla catalana, per les raons històriques i polítiques que ja s’han explicat. Al Principat de Catalunya i el País Valencià continuen emprant els models barrocs. Així trobem autors com Agustí Eura (per bé que tradueixi Ovidi o amb el text En memòria d’una sepultura), Ignasi Farreras (Soliloqui de Caifàs), Francesc  Tagell o Josep Togores, comte Ayamans.

Cal dir que els únics llocs on es troba aquest corrent són la Catalunya Nord (Rosselló, Conflent, la Cerdanya i el Capcir) i Menorca. Aquests territori no pertanyen administrativament i políticament a la monarquia castellana, pertanyen la primera a l’estat francès d’ençà el resultat de la Guerra dels Segadors i el Tractat dels Pirineus al 1659 i la segona pertany a l’imperi britànic a partir del Tractat d’Utrecht al 1713 com a conseqüència de la Guerra de Successió. Ambdós territoris van quedar lliures de la persecució política i cultural a què es va veure sotmesa el Principat de Catalunya, el País Valencià i la resta de les Illes.

A Maó, que esdevé port franc, es dóna l'aparició d'una burgesia il·lustrada dedicada al comerç i plenament normalitzada en català, mentre que, paral·lelament, l'aristocràcia més castellanitzada, perd poder. Aquesta burgesia demanda entreteniment en català i entre aquestes diversions hi ha el teatre, amb un repertori prou extens en català. Escriptors menorquins com Pere i Joan Ramis, Vicenç Albertí o Antoni Febrer van traduir al català textos dramàtics de Molière, Goldoni, Metastasio o Beaumarchais.

El punt culminant del moviment literari menorquí va ser la creació de la Societat Maonesa de Cultura, centre il·lustrat on el català era oficial i obligatori. Els acadèmics que hi van participar van donar gran importància al teatre culte que no s’havia desenvolupat al Principat, ni al País Valencià ni a Mallorca.

Els autors que destaquen en el corrent neoclàssic, que es caracteritza per la introducció del vers alexandrí, el caràcter narratiu davant del líric, la finalitat per la didàctica, la tendència a mitificar tot el que són les relacions vitals i intel·lectuals de l’individu amb la societat i la natura, temàticament amb el mite arcàdic, la recreació de paisatges bíblics, el mite moral, els del mite de quotidianitat,... entre d’altres són: Ègloga de Tirsis i Filis (Joan Ramis i Ramis); Manual de càntics (Simó Salamó i Melcior Gelabert); Faula jocosa de l'àguila i l'escarabat (Guillem Roca i Seguí).

Joan Ramis (1746-1819) és un excel·lent exemple d'aquesta "normalitat excepcional" que es viu a Menorca en relació a l'ús del català i a la literatura en aquesta llengua. Escriu un teatre culte plenament neoclàssic en un català remarcable pels seus versos alexandrins, però també per la concepció i l'ambició dels seus drames. Les seves tragèdies més importants són Lucrècia, Arminda i Rosaura o el més content amic.

Pel que fa a la poesia cal dir que després d'unes primeres poesies d'estil barroc, alambinat i d'estil popular, escriu, el 1783, amb el tema que segueix el mite arcàdic aquesta ègloga: "Tirsis i Filis. Ègloga per un maonès" ja més dins el neoclacissisme.

Posteriorment, en un manuscrit del 1809 es troben poesies amoroses escrites en heptasíl·labs.

Antoni Febrer i Cardona (1761-1841) va ser gramàtic, lexicògraf, traductor i poeta. Va formar part de la Societat Maonesa de cultura. La seva obra poètica encara està inèdita. Fou un apassionat defensor de la llengua i la cultura pròpies, va enfrontar-se a alguns esdeveniments del moment, com ara la forta imposició del castellà en tots els àmbits de la vida illenca, amb valentia i coratge sobretot a partir del Tractat de Versalles (1783).

TEATRE NEOCLÀSSIC EN CATALÀ

Mentre que al Principat de Catalunya i al País Valencià es troben obres religioses i petites peces populars i humorístiques (sainets, entremesos, passos, col·loquis de to satíric i festiu) que eren representades a l’aire lliure o en les sales particulars o entre acte i acte de les tragèdies o actes sacramentals del teatre oficial fet en castellà. D’aquest tipus de teatre destaquen autors com: Ignasi Plana, Josep Robrenyo, Sebastià Gelabert,... Només a Menorca i al Rosselló segueixen el corrent neoclàssic. Val a dir que les obres teatrals es divideixen en cinc actes (abans eren tres). Les obres també es divideixen seguint la regla de les tres unitats: acció (fil argumental), lloc (un únic lloc), temps (24 hores com a màxim). I també hi ha una reducció de personatges. Tenen una certa preferència pels temes històrics, mitològics i bíblicoreligiosos amb una finalitat didàctica i moral. Utilitzen generalment el vers. El gènere predominant va ser la tragèdia.

Menorca.

A Menorca trobem grans autors com Pere i Joan Ramis i Ramis i Vicenç Albertí, Antoni Febrer i Cardona, tots ells vinculats a la Societat Maonesa de Cultura, una societat que es fundà el 1778 i es dissolgué el 1885.

Joan Ramis és autor d'un conjunt d'obres dramàtiques en les quals sap adaptar al català els alexandrins apariats d'encuny francès: Lucrècia, tragèdia escrita el 1769; Arminda, tragèdia del 1775, sobre un tema històric barceloní; Constància, tragèdia datada del 1779; i Rosaura o el més constant amor, tragicomèdia del 1783, però amb un estil més aviat barroc i no neoclàssic. En la majoria dels textos es veu la influència dels clàssics grecs i llatins, els escriptors francesos del XVII i del XVIII (Boileau, Racine, Voltaire ...), els clàssics i contemporanis anglesos (Shakespeare, Thomson, Young ...) i també els italians (Petrarca).

Lucrècia o Roma lliure (1769)

Aquesta tragèdia de Joan Ramis és una mostra de l'interès de la literatura neoclàssica per l’estructura, pel ritme dels versos (alexandrins apariats), pels temes i la caracterització dels personatges de la història antiga, ja que se situa a Roma durant el període de la monarquia. Ens parla de la Roma antiga. L’any 509 aC, la ciutat estava sota la tirania d’un rei estranger, Tarquini el Superb, que havia abolit la constitució i que abusava del poble. El fill del tirà viola Lucrècia, esposa del general Col·latí mentre aquest era a la guerra, i ella, incapaç de suportar el dolor, s’acaba suïcidant. Aleshores en Brutus, tribú i company de Col·latí, jura venjança davant del seu cadàver. Finalment la monarquia és abolida i s’instaura la República Romana.

En aquesta tragèdia, aborda els temes universals de la defensa de la llibertat, l’atac a la tirania o el conflicte entre la raó i la passió, per mitjà de la recreació d’una de les llegendes fundacionals de la república romana, el mite de Lucrècia, exemple clàssic de la fidelitat conjugal. És una obra influïda per Racine que segueix fidelment la regla de les tres unitats.


Arminda (1775)

És un text neoclàssic, encara que no pel tema. Planteja un conflicte amorós: Ramon estima Arminda i el comte Berenguer vol que es casi amb Rosaura, infanta de Castella. Hi ha una desigualtat de classe social que impossibilita aquest casament. Ramon se sublema i és condemnat a mort. Finalment sortirà un fill perdut i Arminda i Ramon es casaran.
 
Rosaura (1783)

Rosaura estima don Enric, cavaller portuguès, i aquest amor és correspost. El rei de Portugal, però, desconeixedor d'aquest amor, també pretén Rosaura. Davant d'aquesta situació don Enric vol que Rosaura renunciï al seu amor i accepti el rei, però Rosaura s'hi nega. El rei descobreix, en primer lloc, que Rosaura té un altre amor i després que es tracta de don Enric, i evita la fugida dels amants. Arribem així al clímax de l'obra, amb dues possibilitats obertes: l'acceptació del rei per part de Rosaura o la mort. En el moment que Rosaura és a punt d'immolar-se apareix don Enric, que fa un últim intent per convèncer Rosaura, però davant la seva determinació reclama el dret de morir primer. El rei intervé per tornar les coses al seu lloc (per tant, la raó s’imposa) i arreglar la situació.

Vicenç Albertí i Vidal (1786-1859) va ser traductor al català del dramaturg Carlo Goldoni amb La viuda astuta. Va fer cinc adaptacions d’obres de Carlo Goldoni, dues de Pietro Metastasio, dues de Molière, una de Beaumarchais, una de V. Rodríguez Arellano i una de Leandro Fernández de Moratín: escrites en prosa, l'acció hi és transposada a Menorca, els noms són canviats i determinats detalls són acomodats a l'època i al lloc de la representació. Va escriure tres entremesos (L'amo i el criat en la casa dels vins generosos, anterior al 1816; El criat de l'obligació, 1824; El borratxo corregit, anterior al 1826), excel·lents petits quadres de costums a la manera de Molière i de Goldoni. Aquestes obres foren repetidament representades a Maó almenys fins a mitjan s XIX. Traduí en alexandrins apariats L'Alonsíada (Maó 1818), poema escrit en castellà per Joan Ramis.

Rosselló.

A la Catalunya Nord bàsicament es fan traduccions i adaptacions de textos de Racine, Corneille, Molière, Voltaire,... així com també reelaboracions de les normes clàssiques del teatre hagiogràfic tradicional al voltant de Guillem Agel i el grup de Tuïr. Destaquen les següents autors: Josep Balanda, Miquel Ribes, Sebastià Sabiuda, Noel Camps, mossèn Ques,... Val a dir que tots aquests dramaturgs es mogueren al voltant de l’Església i escriviren una considerable producció de tragèdies bíblicoreligioses.


TEXTOS NEOCLÀSSICS

 
ÈGLOGA DE TIRSIS I FILIS de Joan Ramis i Ramis

    In amore haec omnia insunt vitia: injuriae,
     Suspiciones, inimicitiae, induciae,
     Bellum, pax rursum.
          Terenci, Eunuc, act. I, esc. I

TIRSIS:

En fi, el temps me mostra,
ingrata, clarament,
que la passió vostra
ha mudat com el vent.
Ell me diu, m'assegura
que tot està acabat, 
que sou una perjura,
qui m'haveu enganyat.

FILIS:
Cruel, quan tu me deixes,
quan prens un nou amor,
¿de mon cor formes queixes?
El tractes de traïdor?
Ah, cessa d'insultar-me!
Amb estes expressions,
tu intentes enganyar-me:
ja sé tes traïcions!

TIRSIS:
No, no, mon cor no es cansa,
ingrata, d'amar-vos,
si bé vostra mudança
l'irrita contra vós.
Solament se llastima
veent vostra crueltat,
puix, quan més vos estima,
l'haveu abandonat.

FILIS:
¿Encara, ingrat, voldries
poder dissimular,
quan les llàgrimes mies
ho demostren tan clar?
Si, sí, que m'has deixada,
que tens altra en ton cor!
Sí, que som oblidada,
ingrat, jo no lo ignor!

TIRSIS:
Abans que venga el dia
de fer mudança tal,
veureu la vida mia
finir son curs fatal.
Vós, sí, podreu deixar-me, 
ingrata, ja lo sé;
vós podreu oblidar-me,
però jo no podré.

FILIS:
Si amb fingides fineses
m'acabes d'enganyar,
ingrat, a tes promeses,
¿què fe puc jo donar?
Ton cor, sí, que podria
confiar de mon amor;
ell fins aquí es gloria
de no ser-te traïdor.

TIRSIS:
Les injúries, les ànsies
que pas per amar-vos,
les vostres inconstàncies,
tot parla contra vós.

FILIS:
El color de ma cara,
ma pena, mon dolor,
tot mostra, tot declara
el meu constant amor.

TIRSIS:
Si les vostres promeses,
ingrata, no heu mudat
¿com és que les fineses
per mi s'han acabat?

FILIS:
Si encara persevera
la flama de ton pit,
¿per què d'esta manera
me poses en oblit?

TIRSIS:
Així vós ma fermesa
ingrata, heu de negar?

FILIS:
Quan jo he vist ta vilesa,
la podré jo dubtar?

TIRSIS:
Lo que ma llengua jura
¿com no vos persuadeix?
FILIS:

Ella és una perjura,
Filis ja la coneix.

TIRSIS:
Però les mies ànsies?
Mes penes? Mos turments?

FILIS:
Cruel, i tes inconstàncies?
I tos enganys patents?

TIRSIS:
Tot són ficcions mies
per vostro amor provar.

FILIS:
Ah, cruel! Així voldries
a Filis enganyar?

TIRSIS: 
Puix vos veig tan irada
contra de mon amor,
pensant que vos he deixada
quan sempre vos ador,
de que mon cor vos ama,
rebeu l'últim senyal:
ell provarà ma flama,
però em serà fatal.
Sí, cruel, sí. Ma constància
res no ha pogut mudar:
ni la vostra inconstància,
ni el veure'm menysprear.
Sempre viu, sempre dura,
sempre continuarà:
ma llengua ho assegura
ma mort ho mostrarà.
     (Aquí Tirsis se vol matar)

FILIS (impedint a Tirsis):
Ah, céssia ta porfia,
Tirsis, què és lo que fas?
Si no vols la mort mia,
detén, detén ton braç!
En alegria muda
ta pena, ton dolor!
Jo me confés vençuda
de ton constant amor.
Encara que adorada
me vègia d'altre amant,
de tu vull ser amada,
a tu vull ser constant.
Sí, sí, des d'aquest dia
més i més t'amaré,
tu serà ma alegria
jo la teua seré.



LUCRÈCIA  (fragment)

Ah, grans déus! Guardau-lo, si no em voleu matar!

TARQUINO

Los déus, qui per majors haçanyes lo reserven,
enmig de los perills la vida li conserven.
Un succés prodigiós lo va manifestant:
dels habitants d'Ardea un esquadró volant,
revestit de valor, de venjança impacient,
sobre de los romans caigué improvisament;
i ja nostres legions, vençudes, subjectades,
al furor dels ardeans estaven entregades.
Col·latino, però, qui, ausent de la pelea,
s'atrobava emboscat no molt distant d'Ardea,
al veure de los seus l'estrago, la ruïna,
a assistir-los o amb ells a perder-se camina;
a penes ha arribat, del susto recobrats,
a l'hèroe dels romans se cinyeixen los soldats.
Ell los diu: «De la pàtria insignes defensors,
fins aquí no vençuts, sí sempre vencedors,
no vos intimideu, mirau que anau perdent
de més de dos-cents anys la glòria en un moment.
Seguiu-me, que en Roma, fael i vertader,
per Roma, per mon rei, jo moriré el primer:
mon cor estima més l'honor d'així morir
que als cruels inimics haver-me de rendir.»
Així diu i, a l'instant, un nou combat presenta:
el coratge passat dels ardeans s'ausenta;
la sort los va deixant i els vencedors, vençuts,
als peus de los romans se miren abatuts.
Mes un dels ardeans, oh déus, i què maldat!,
s'acosta a Col·latino amb pas dissimulat
i, a sa espasa fatal, furiós, posant la mà,
al nostro defensor per dar la mort està.
Col·latino lo veu i al mateix temps la vida,
abrasant en furor, arranca a l'homicida.
Però, què és lo que mir! Per què este nou horror
de vostra hermosa cara altera lo color?
Qual pena, qual turment llàgrimes tantes causa?
Com de los vostros ulls estan corrent sens pausa?
Parlau, explicau ja: qual és vostro dolor?

LUCRÈCIA

Ah, senyor! Perdonau ma pena, ma tristor.
La memòria fatal de mon espòs ausent
mos ulls té plens de plors, mon cor ple de turment;
i vós mateix, senyor, amb lo que em referiu,
a sentiments majors m'estau donant motiu.
De son braç victoriós les proeses immortals,
tan pròsperes a Roma, a Ardea tan fatals,
qui l'alegria en mi deurien produir,
a mon cor afligit mil penes fan sofrir.
Sovint me desesper, sovint muir de dolor,
pensant de mon espòs que el distingint valor
d'Ardea contra si la ràbia ha concitat,
que desitja venjar el mal que li ha causat;
i temo que la sort, cansada de ses glòries,
matant-lo no finesca el curs de ses victòries.
Esta passada nit, despedaçat, sangrient,
a mon trist esperit, dormint, s'és fet present.
De mon amat espòs a esta horrorosa imatge,
decauen mos sentits, desmaia mon coratge.
Ell, qui veu de ma pena ésser l'únic motiu,
amb apacible veu, així me parla i diu:
«Escolta, amada esposa, atenta a lo que et dic;
des del camp dels romans, a on expirant estic,
a Col·làcia he vingut per l'última vegada,
a dir-te que de mi no visques olvidada.
Amb esto jo estaré de ton amor content
i tu en mon cor viuràs, ma esposa, eternament.»
Oh cels! Quan l'he oït, què pena no he tingut!
El instant de ma mort pensava era vingut.
No obstant, prenint valor, mon cor li ha assegurat
que, tant com jo viuré, de mi serà adorat.
A penes lo que oïu breument, senyor, li he dit,
quan mon amat espòs, alegre, s'ha partit.
A l'instant, m'he desperta, absorta, sens conhort,
pensant si esto un avís és de sa prompta mort.
Oh sort fatal! Qui sap si, este mateix instant,
el meu amat espòs la vida està acabant.
Déus cruels! Si és veritat que esto succeesca així,
la pena de sa mort serà la mort per mi:
jo moriré, senyor, mil voltes, sí... Oh dolor!
Mon esperit decau... Mon cor no té vigor...
Mos ulls se van tancant... Ah, sostén-me, Junia!
Jo muir...

(Aquí Lucrècia se desmaia.)


SENT TRES HORES...

Sent tres horas y ser lo més del camí dolent, que havíam de pasar, nos hem enllestits del tot y, entrats al coche, hem eixits de Montblanch a un quart de tres.

Si mal ho hem pasat al matí, pitjor ha estat en la tarde, passant lo coche sobre rocas ya antes de pasar per la vora del poble de Vilavert que, a no assegurar se bé lo cotxero en lo pescante, ell, cotxe, mulas y nosaltres, nos hi escalabràbam tots, a trabucar el coche.

Seguint lo sutrach contínuo, alts i baxos fins al lloch de Picamuxons, passàrem per lo de Vilabert a un quart de quatre. Y nos·ls hem dit res a aquella gent de la arpa, que·ns haguéran, en bona fe, apedregat. Per consegüent, hem pasat sens dir lus res. Lo poble és rònach y las campanas, dos o tres que hi ha en la fachada de la iglésia, no tenint campanar, sèmblan los aparadors de argenter.

Dexats a Vilavert hem topat ab montanyas, ficant nos per entremitg de ellas y de espadadas, donant algunas símils a las de Montserrat. Luego ham vist per allí, havent hi aigua corrent al fondo, a algun molí paperer. Y luego después, donant la volta, voi  amagat entre montañas, al lloch y parròquia de la Riba, ab campanar blanch, nou de poch ha: ochavat, ab quatre finestrals y una o més campanas, ab petita cúpula curioseta sobre, ab campanetas de rellotge.

Hem deixat lo lloch de la Riba a dos quarts de sinch. Y tostorrot que caiga, pujant lo camí estret de la Riba. Y pitjor dalt, en lo Coll de las Molas, que, a durar més, ne eixíam sense ventre.

A l'arribar a Picamuxos ya vérem lluny lo mar, a la dreta ab aquellas dilatadas planuras envés Altafulla y Tarragona, axamplant se'ns los esperits, per trobar nos en lo deliciós y ameno Camp, ab tanta de arboleda, verdura y aigua com un ameno jardí que és tot aquell dilatat terreno de dit Campo de Tarragona, ab tantas vilas, pobles y casas que hi encòntran.

Havent nos cessat des de Picamuxons, que hi passàrem a dos quarts de sinch, lo mal camí, seguint los demés ben diferents dels que havíam dexat, luego descubrírem, per entre arbres frondosos y camps primorosament plantats de vinyas, a una dilatada caseria y iglésia que remedaba bastant sa estructura a la de la parròquia del Pi de Barcelona, sols que no se li veya campanar, excepto una poca paret que tot just treya lo cap a un costat des de a una vora de terrat de la iglésia , extenent se en un pla, a la vanda esquerra, tota aquella caseria, veyent se a algun convent, significant ho dos o tres campanarets. Figuraba mos ser aquella dilatada població la vila de Alcover.

Entràrem dintre a 5 horas tocadas. Y, seguint la per fora y per dintre de algun de sos carrers, en lo més inmediat a la parròquia, quedant ab lo mateix pensament de ser tal vila de Alcover, faltant nos mitja hora encara per arribar a la de Valls, nos quedàrem inmòbils al vèurer a Jaume Fontanals en la porta de l'hostal y a l'hostaler.

Per consegüent, parar lo coche y apear nos allí, sabent trobar nos ya en la vila de Valls, un quart de 6 tocat que era, ab mitja hora o més de pondre's lo sol y en molt proporcionada de pèndrer nosaltres chocolate.

Rafael d'Amat, baró de Maldà (1746-1818)

diumenge, 15 de gener de 2012

El discurs de Q. Monzó a Frankfurt

Davant totes les notícies aparegudes que atempten contra la llengua i la literatura hauríem de tornar a sentir el discurs inaugural de Quim Monzó a la Fira del llibre de Frankfurt l'any 2007 i reflexionar:

El discurs del 10 d'octubre de 2007:

Discurs de Quim Monzó a la Fira de Frankfurt

 Senyores i senyors,


fas un pas endavant, malament per no haver-te quedat quiet. Si et quedes quiet, malament per no haver avançat. Però passa que l’escriptor en qüestió creu que no ha de demanar perdó a ningú per sentir-se part de la cultura que aquell any han convidat a Frankfurt; de manera que decideix acceptar. És evident que no l’hi proposaran pas —fer el protocol·lari discurs inicial— l’any que la cultura convidada a la Fira de Frankfurt sigui la turca, la vietnamesa o la n’gndunga. Així, doncs, diu que sí, que el farà, i tot seguit s’asseu a una taula, agafa un bolígraf i una llibreta i comença a rumiar què hi ha de dir. Una mica, se sent perplex. 

Al llarg dels temps, la bonança de la història no ha estat al costat de la literatura catalana. Les llengües i les literatures no haurien de rebre mai el càstig de les estratègies geopolítiques, però el reben, i ben fort. Per això el sorprèn que un muntatge com aquest —la Fira de Frankfurt, dedicada a la gran glòria de la indústria editorial— hagi decidit convidar una cultura amb una literatura desestructurada, repartida entre diversos Estats en cap dels quals és llengua realment oficial (encara que n’hi hagi un i mig que ho proclamin sempre i quan aquesta proclamació no molesti els turistes, els esquiadors o els repartidors de butà). Per això té dubtes a propòsit de la invitació a Frankfurt. ¿De cop i volta el món s’ha tornat magnànim amb ells, quan n’hi ha tants que els volen perpètuament perifèrics? Recorda, a més, que, en un altre muntatge literari —més nòrdic i bastant més pompós—, ara fa poc més d’un segle (el 1904) el jurat del premi Nobel de literatura va premiar Frederic Mistral. Frederic Mistral no era català. Era occità. Però la referència serveix —no sols perquè alguns catalans i alguns occitans se senten a prop— sinó perquè el premi va molestar tant els puristes de la Nació- Estat (“Soyez propre, parlez français!”) que —mai més a la vida— cap literatura sense Estat ha tornat a tenir un premi Nobel.


A més de la sensació de perplexitat, el personatge del nostre conte té una sensació de justícia. Potser “justícia” no és la paraula exacta. Alguna cosa semblant. Tot i que —com s’ha dit— als catalans els avatars polítics ens han anat d’una manera que no convida a gaire alegries, la literatura catalana és, clarament, una de les pedres fundacionals de la cultura europea. Cap literatura sense Estat d’aquesta Europa (que ara diuen que construïm entre tots), no ha estat ni és tan sòlida, tan dúctil i tan continuada.


¿Ha d’explicar tot això, en el discurs? Potser podria començar dient que la potència inicial que va fer que la literatura catalana tingués lloc preferent a Europa durant l’Edat Mitjana neix de Ramon Llull (Raymundus Lullus, Raimundo Lulio, Raymond Llull, Raymond Lully: com els agradi més). Ramon Llull era filòsof, narrador i poeta. Era mallorquí, d’aquesta Mallorca avui esdevinguda un ‘Bundesland’ geriàtricoturístic alemany. Nascut molt abans que els ‘tour operators’, els avions de baix cost i la ‘balearització’ dictessin les normes de vida d’aquelles costes, centennis abans de l’arribada de Boris Becker i de Claudia Schiffer, en ple segle XIII Ramon Llull va estructurar una llengua travada i rigorosa, la mateixa llengua en la que, de manera vibrant i corrompuda, encara parlem i escrivim ara.


Però l’escriptor té altres dubtes. Ja que ha de parlar a Frankfurt, ¿ho hauria d’amanir amb detalls que poguessin interessar els germanoparlants? Hauria d’esmentar l’Arxiduc Lluís Salvador d’Àustria-Toscana, S’Arxiduc? ¿Hauria d’esmentar el senyor Damm i el senyor Moritz, cervesers de terres germàniques fundadors d’algunes de les marques de cervesa que els catalans encara bevem ara? És evident que, si ho fes, li dirien frívol, i això encara l’impel·leix més a fer-ho. Ja posats, podria esmentar el senyor Otto Zutz, gran oftalmòleg —“diplomat a Espanya i Alemanya”— que ha acabat donant nom a una esplèndida discoteca de Barcelona i que, en vida, graduava la vista de molts barcelonins. D’alguns membres de la família del poeta Carles Riba, per exemple, segons es desprèn del que el seu nét —Pau Riba, també poeta i, a més, cantant— diu al text que acompanya el disc “Dioptria”. Tampoc no sap si hauria de citar els més grans dels que han configurat el fil literari que ens du fins avui: Bernat Metge, JV Foix, Narcís Oller, Anselm Turmeda, Joan Brossa, Joanot Martorell, Llorenç Villalonga, Jordi de Sant Jordi, Jaume Roig, Josep Carner, Jacint Verdaguer, Isabel de Villena, Josep Maria de Sagarra, Àngel Guimerà, Santiago Rusiñol, Joan Maragall, Eugeni d’Ors, Josep Pla, Joan Sales, Mercè Rodoreda... I ¿ho hauria de fer d’aquesta manera apilonada o els hauria d’esmentar per ordre cronològic? ¿O potser fóra millor no citar-ne cap? Citar tots aquests escriptors (la majoria desconeguts pel món literari que es belluga per Frankfurt) ¿no farà que els assistents a la cerimònia d’obertura de la Fira del Llibre s’avorreixin de sentir noms que els sonen poc? ¿No farà que mirin el rellotge i pensin: “Quin rotllo, aquest home!”? Per això, doncs, decideix que no dirà cap nom (tot i que, de fet, ja els hagi dit en el mateix procés de descriure els dubtes sobre si els ha de dir o no). A més, segons ha llegit, a la mateixa Fira del Llibre hi haurà instal·lada una exposició que parlarà d’això. Encara que —siguem
sincers— ¿quantes de les persones que assisteixin a aquest acte inaugural visitaran després aquesta exposició amb un interès no merament protocol·lari? Siguem sincers i optimistes: ben poques. Tot i que es tracti d’una Fira del Llibre, i els escriptors més desconeguts haurien de ser els que més excitessin la set de lectura de les persones interessades a descobrir meravelles literàries, i no a seguir, simplement, el tam-tam comercial del que toca en cada moment.


Però, com més hi rumia, menys clar veu com hauria de ser el discurs. Ja que molta gent té del món una idea feta a partir de la geometria actual del poder políticocultural, potser podria explicar que, a Europa —esqueixat ja el llatí en llengües vulgars—, el primer tractat de Dret va ser el català “Consolat de Mar”, pel qual es van regir les relacions marítimes al Mediterrani. Potser podria afegir que alguns dels primers tractats europeus de medicina, dietètica, filosofia, cirurgia o gastronomia eren també escrits en llengua catalana.


Però, ¿tantes dades servirien gaire de res? ¿Què han dit altres escriptors en anteriors discursos inaugurals d’aquesta mateixa Fira? L’escriptor busca aleshores alguns d’aquests discursos inicials i els llegeix. Gairebé sempre, en tots aquests discursos hi ha una gran exaltació de la cultura pròpia, i veu clar que, sempre (en cada cas passa el mateix), a qui no pertany a la cultura exaltada tots aquests discursos li sonen distants, com la remor de l’aigua que va riu avall sense que hi parem atenció. Són discursos a l’estil d’aquell que, durant la dictadura franquista, va fer a Nova York, a les Nacions Unides, el violoncel·lista Pau Casals. Va ser un discurs que va emocionar els catalans amb la mateixa intensitat que va deixar indiferents la resta d’habitants del planeta: “I am a Catalan. Today, a province of Spain. But what has been Catalonia?...”: “Sóc català. Catalunya avui és una província d’Espanya, però ¿què ha estat Catalunya? Catalunya ha estat la nació més gran del món. Us explicaré per què. Catalunya va tenir el primer Parlament, molt abans que
Anglaterra. Catalunya va tenir les primeres Nacions Unides...”


També veu que altres escriptors que han fet discursos inicials de la Fira del Llibre hi intercalen poemes. Potser ell també ho faci. Podria, per exemple, llegir aquell travallengua que, un dia (en una fenomenal paròdia de discurs militar), va recitar el grandíssim Salvador Dalí, com si fos la poesia més excelsa del món:


“Una polla xica, pica, pellarica, camatorta i becarica
va tenir sis polls xics, pics, pellarics, camatorts i becarics.
Si la polla no hagués sigut xica, pica, pellarica, camatorta i becarica,
els sis polls no haguessin sigut xics, pics, pellarics, camatorts i becarics”.


De fet, si el discurs és part d’un ritual i, com en tots els rituals, el que importa realment és la forma, el protocol, l’americana, la corbata (o l’absència de corbata), ¿importa gaire què s’hi diu exactament? ¿En una cerimònia religiosa feta en una llengua morta (una missa en llatí, per exemple), importa gaire que part dels fidels no entenguin el text? Encara més: ¿cal dir res en concret? Els polítics són grans malabaristes, i per això els seus discursos són exemplars: plens de paraules comodins que, amb gran mestria —per quedar com a gent responsable—, apliquen en el moment just encara que, de fet, siguin fum i prou: lletres que formen síl·labes que formen paraules per cobrir l’expedient.


En un disc, aquest músic fenomenal que és Carles Santos va gravar fa anys una peça esplèndida que consisteix en una barreja de declaració d’amor i discurs de polític. És un text on les vacuïtats i les promeses han estat substituïdes per una repetició constant de la paraula “Sargantaneta”, adobada amb adjectius exaltats. (“Sargantaneta” —“Sagrantaneta”— és el nom de la seva barca de pesca.) ¿No seria, doncs, un text ple de paraules-comodins, de “sagrantanetes”, el discurs ideal per un acte com el de la inauguració de la Fira del Llibre? Un text tan abstracte i tan buit que, sense canviar cap frase, es pogués utilitzar també per qualsevol altra mena d’acte: literari, esportiu, cinegètic o filatèlic. Que tant servís per presentar un nou llibre de poesia lírica com per inaugurar una línia ferroviària. Un discurs tan ambigu que fos tot ritme —ritme, ritme!—, però que en el fons no digués res: absolutament res.


Tot això és el que l’escriptor que sempre parla molt de pressa (i a qui un dia li proposen de fer el protocol·lari discurs inicial de la Fira del Llibre de Frankfurt) dubta si ha de dir o no. Dubta també si —si ho diu— els que l’escolten hi pararan gaire atenció. Dubta també si —si hi paren atenció— entendran gaire què vol dir.


Pensa també que, de fet, podria dir qualsevol altra cosa sense que en el fons canviés gaire res si, en tota la resta de detalls, compleix el cerimonial. Una de les particularitats més importants del qual cerimonial és, per cert, el temps. I això sí que ho té clar: quan arribi el moment d’acabar —el màxim de minuts estipulats són quinze— mirarà el rellotge [mira el rellotge] i dirà:


—Res més. Moltes gràcies. Bona tarda.

L'enllaç és aquest.

 

dissabte, 14 de gener de 2012

La música de Franca Masu ens apropa a l'alguerès

Franca Masu és una cantant algueresa que ara ha publicat un disc recopliatori d'aquest deu anys de carrera. La cantant en l'entrevista que apareix a vilaweb parla de la seva opció lingüística, de la situació de la llengua algueresa a l'Alguer i de la importància de la llengua com a font de riquesa cultural i personal que no s'ha de perdre. Mireu el vídeo, és molt il·lustriu.

‘Minyona morena’ (Franca Masu)

Més atacs a la llengua

Ahir al diari ara.cat i als diferents mitjans informació es podia llegir com el col·lectiu dels Mossos d'Esquadra optaven per parlar en castellà com a mesura de protesta en contra les retallades del Govern. Novament la llengua catalana torna a ser l'ase dels cops. No en tenim prou que els polítics nacionalistes castellans la facin servir com a bandera per esgarrapar vots, ara resulta que un Cos depenent de la Generalitat en comptes d'emprar el signe lingüístic, la llengua pròpia del país, el diàleg, la reflexió,... amb tots els diferents gèneres, recursos i possibilitats lingüístiques que té la llengua catalana opten per canviar de llengua. La perplexitat i la decepció és òbvia.

dijous, 12 de gener de 2012

La literatura barroca catalana s. XVII-XVIII

EL BARROC DINS LA LITERATURA CATALANA


El Barroc, com a etapa històrica, s’inicia al segle XVII i s’allarga fins ben entrat el segle XVIII. Durant aquest període, l’estat espanyol està governat per una monarquia absoluta, la dels Àustries, que potencia l’ús de la llengua castellana en tot el territori. En conseqüència, la literatura catalana queda relegada a la producció oral i manuscrita.

Aquest corrent afavoreix una sèrie d'autors que revelen unes mateixes influències (Garcilaso de la Vega, Luis de Góngora, Francisco Quevedo, Calderón de la Barca, Gracián, etc), però que actuaren sense gaire relació els uns amb els altres. A Catalunya, la producció es veurà molt condicionada pel ressò de l'èxit del barroc castellà, el segle d’or d’aquesta literatura. La influència dels principals temes i autors es notà especialment en el vocabulari i la sintaxi de la poesia i el teatre. Francesc Vicenç Garcia fou l'únic que aconseguí de formar una escola, el vallfogonisme, que l'imità en aquells aspectes més secundaris i que s'allargassà fins ben entrat el s. XIX. Francesc Fontanella i el seu grup, tanmateix, foren els primers que es proposaren, d'una manera conscient i organitzada, de crear una literatura nova segons els models europeus vigents, que recollia l'eufòria política de la guerra contra Castella i que fracassà amb la derrota dels exèrcits catalans. Al Principat coincideix amb la Guerra dels Segadors i els desequilibris econòmics i socials que van provocar el bandolerisme.

La bellesa clàssica deixa de ser suficient com a font de felicitat i l'optimisme dóna pas al desencís i a l'escepticisme. S'imposa el retrat de la vida immediata, amb la qual cosa es produí una irrupció del vitalisme: la força serà preferida a la bellesa.

Des del punt de vista artístic, el barroc conrearà una estètica basada en l'excés i l'engany als sentits, que podem concretar en els següents punts:

·    Joc constant entre realitat i aparença, bellesa i lletjor, la veritat i la mentida.
·    Exageració que porta a la manca d'harmonia i al desequilibri. Art recarregat excessiu, ric, ampul·lós.
·    Recerca constant de l'efecte sorprenent.
·    Desengany i pessimisme.
·    Idea del món com un lloc on triomfen la vanitat, les falses aparences i l’engany.
·    L'Art esdevé una paròdia de la realitat, un plagi.
·    Art intel·lectualitzat contrastat amb la sàtira mordaç.

Els temes propis de l’art i la literatura del Barroc són:

·    La variabilitat de la fortuna.
·    El món com un teatre.
·    La vida com un somni.
·    La Mort .
·    La fugacitat de la vida.


Estilísticament l’escriptor barroc es llançà d'una manera deliberada a l'explotació dels recursos de la retòrica, de la sintaxi, de la versificació, a utilitzar sense mesura tots els recursos del seu art, cosa que generarà una obscuritat conceptual. Les circumstàncies que comportaren l'aparició del barroc català foren semblants a les del castellà, però hi incidiren, a més, unes condicions històriques pròpies i una de les crisis més agudes que ha sofert mai la cultura del país.

El Barroc es va desenvolupar en un moment de crisi en totes les arts, des de la literatura fins a la música, passant per la pintura. El resultat va ser un art carregat, aparent, ple de figures retòriques, ple de contrastos que volen amagar una realitat ja sigui idealitzant-la o caricaturitzant-la.


POESIA BARROCA CULTA CATALANA

En la temàtica de la poesia barroca destaca l’actitud de desengany i frustració a causa de la crisi social; la mort, el plaer i la voluntat ascètica, la caricatura tragicoburlesca i el pessimisme polític. S’utilitzen els recursos de l’artificiositat, el contrast entre dos conceptes oposats, la deformació de la realitat, abundància de cultismes i castellanismes i l’ús de moltes figures retòriques. Busquen l’evasió a través de l’obra, cosa que implica l’artificiositat, el recargolament i el recarregament. Transforma la realitat a través de l’artifici i l’ornamentació per impressionar.

La poesia barroca al Principat és influenciada pels models espanyols (especialment Gòngora i l'escola culterana) i es caracteritza:

Mètrica: Ús del sonet i el decasíl·lab italià sense cesura. S'incorporen estrofes castellanes com les quintilles, les octaves, les silves, les dècimes i el romanç.

Retòrica: Ús i abús de les figures retòriques en un exercici de virtuosisme (hipèrbole, antítesi, paradoxa, hipèrbaton, perífrasi, metàfora mitològica i floral,...).

Lingüística: Castellanismes lèxics i sintàctics, entesos com ennoblidors, ja que la llengua catalana era considerada massa senzilla.

Temes:
·    pas del temps (tempus fugit) com a destructor de la bellesa i la mort. Caràcter efímer del plaer.
·    aprofita el temps (carpe diem)
·    dualitat entre la fugacitat del plaer i la voluntat ascètica
·    la caricatura burlesca de l’existència
·    crítica de vicis de l’ésser humà i descripció dels elements que degeneren l’espècie humana.
·    visió desenganyada del món que deriva cap a actituds del tipus: frivolitat, pessimisme, desengany, misticisme, desesperació, cinisme, desencís, disconformitat individual,...

Recursos:
·    artificiositat
·    contrast de conceptes
·    clarobscur
·    il·lusions òptiques, jocs visuals
·    deformació de la realitat
·    sàtira corrossiva
·    elogi desmesurat
·    joc, paròdia
·    cultismes i castellanismes
·    figures retòriques: hipèrbaton, anàfora, personificació, metàfora,...


Autors:

Francesc Vicent Garcia (conegut com a rector de Vallfogona)
Francesc Fontanella i Garraver
Agustí Eura
Francesc Tagell, Poema anafòric

A València i a les Illes no segueixen els models barrocs més aviat segueixen la tradició de poesia satírica i popular tant en català com en castellà. En aquesta trobem una poesia efímera amb elements còmics.

(Fragment)

Tres coses són les que maten: la guerra, la pesta y fam; y qualsevol que encontra mal chich y gran arrebaten. O[h], quants castells vivents baten! Quin reparo [h]y [h]a de [h]aversi enuchat Déu verdader està contra tanta ofensa? Que sia nostra defensa y muralla sanct Xavier! Si la pesta és centella,que a la planta que està tendra la deixa feta una cendra la que avans se veu tan bella, vinga, puix, la maravella, bon ànimo!, no et espantes, puix que Xavier n’[h]a fet tant es en lo món, en tant de lloch, apagant aqueste foch per fer aygua d’estes plantes. De llàgrimes fet un bañy tota la gent està plena, quan<t> se veu en tan gran pena del contagi el machor dañy: el fill al pare és estrany. En tal temps, qui no se aterra! que si una vegada aferra com ell en ningú té lley en cara que sia el rey està al punt un tros de terra. D’esta serà mortal plaga tota ponçoña y verí, sanct Xavier és metge, sí, medicina y la triaga:és riu que esta flama apaga, fre de la pesta atrevida, y el dolent quan<t> trist lo crida és forçós tinga en ell fort, puix dant vida a tant de morta la mort mata ell, que és vida. Anònim (Sacro monte parnaso/1687, 203-204)       


TEATRE BARROC

La marginació de l'ús del català en l'àmbit públic deixa espai perquè arribin amb assiduïtat a Catalunya companyies ambulants castellanes i italianes, sobretot les de commedia dell’arte. Aquestes produeixen espectacles comercials de repertori variat, dirigits a un públic ampli, amb temàtica profana i escrits per autors professionals.

El teatre barroc sorgeix de la fusió de les tres pràctiques escèniques que es donen al Renaixement: el teatre cortesà, el populista i l’erudit. Aquesta fusió adoptarà en aquest període dues expressions diferents: la religiosa i la profana.

Teatre profà

La comèdia burlesa en llengua catalana fa una paròdia de les comèdies barroques castellanes. Es burla dels tòpics, els personatges nobles i els recursos de la comedia nueva que va promoure Lope de Vega al tractat Arte nuevo de hacer comedias en este tiempo (1609); els personatges actuen d'una manera inesperada pel públic, utilitzen un llenguatge groller, jocs de paraules que creen situacions ridícules; no falten les descripcions escatològiques i grotesques ni els dobles sentits obscens. Alguns textos representatius són:

·    La gala està en son punt (1625), d'autor anònim
·    La infanta Tellina i el rei Matarot del frare Francesc Mulet.   
·    Los amors de Melisenda del frare  Francesc Mulet. 


Ara bé, la figura més representativa del teatre en llengua catalana és Francesc Fontanella, un cas clar d’autor que vol incorporar a la seva obra els corrents dramàtics europeus, que coneix gràcies als seus viatges per França i Alemanya. El seu objectiu és renovar i actualitzar el teatre culte en català, partint de l’activitat joglaresca i el teatre humanístic en llatí. Practica un teatre profà, però amb un cert component religiós. Les seves dues obres teatrals més importants són Tragicomèdia pastoral d’Amor, firmesa i porfia, de 1642, i Lo desengany de 1651. Les dues de caràcter al·legòric i amb elements pastorils van ser concebudes per ser representades en una casa particular de persones adinerades. Cal ressaltar que a la primera obra fa una defensa de la llengua i d’alguna manera vol contribuir a la “il·lustració”.

Un altre tipus de teatre que apareix a Barcelona durant la Guerra dels Segadors és el de propaganda bèl·lica. Quant a la forma, és més senzill, però és molt significatiu políticament i socialment. Els dos exemples més importants són: La famosa comedia de la entrada del Marqués de los Vélez en Cataluña, rota de las tropas castellanas y asalto de Montjuich i l’Entremés de los labradores y soldados castellanos con un baile al uso de Catalunya.

La famosa comèdia de la Gala està en son punt, escrita a Catalunya el 1630, és la primera comèdia burlesca de tot el territori peninsular. Es tracta d’una obra anònima en vers, dividida en tres actes. La comèdia burlesca és un subgènere dramàtic la finalitat del qual és provocar el riure mitjançant la paròdia o la imitació, degradant i desmitificant temes, personatges, valors i situacions típics de la comedia nueva. A través del disbarat, a més, es perd qualsevol estructura lògica que puguin tenir aquestes peces, més breus que les comèdies convencionals. Generalment es representen el dimarts de Carnestoltes o el dia de Sant Joan, quan, segons indica la tradició, és permès de dir i fer totes aquelles coses prohibides durant la resta de l’any.

Teatre religiós

Les principals manifestacions de teatre religiós de l’època consisteixen en representacions sense ànim de lucre, lligades a les ocasions festives i on s’utilitza majoritàriament la llengua catalana. Els impulsors de la Contrareforma, vinculats a la monarquia absoluta dels Àustries, intenten impedir aquestes manifestacions amb la voluntat de fer desaparèixer qualsevol mostra de teatre en català. A Catalunya, però, es continuen representant passions, un fet excepcional dins el teatre europeu. Al llarg del segle XVII les representacions religioses tendeixen a adoptar l’estructura típica de les peces barroques, però les passions, fortament arrelades a la tradició, es resisteixen a aquests canvis.

Les comèdies de sants són un altre exemple de teatre religiós. En aquest subgènere destaca la figura de Francesc Vicent Garcia, el rector de Vallfogona de Riucorb, autor fonamental del barroc català. L’any 1617 estrena a l’església parroquial de la seva localitat amb motiu de la inauguració de la capella dedicada a santa Bàrbara La comèdia famosa de la gloriosa verge i màrtir santa Bàrbara, que inclou un dels primers i més àgils entremesos d’enamorats que es conserven en llengua catalana. Coneixedor de la poesia i el teatre barroc, el rector de Vallfogona escriu la peça ajustant-se al model de la comedia nueva. Aquesta és considerada la primera comèdia barroca en català, tot i que el seu tema és la dramatització de la vida d'una santa.

PROSA BARROCA

En aquest context trobem: 1r. una continuació de la producció d’obres historiogràfiques; 2n després de la Contrareforma catòlica hi ha una proliferació de sermons adaptats als cànons retòrics de l’època; 3r la consciència individual que havia sorgit al renaixement es veu en les autobiografies i els dietaris.

Dins la prosa barroca trobem alguns autors com:

Joaquím Setantí i Alzina Setantí com a compilador i moralista amb els Frutos de (la) Historia (1590-1610)

Jeroni Pujades (Barcelona 1568-Castelló d’Empúries 1635) va ser un historiador, jurista i escriptor (dietarista i poeta) molt destacat en els primers temps del Barroc català. Va escriure La Crònica Universal del Principat de Catalunya (1609). D’altra banda, en aquest proemi trobem una reflexió de Pujades que esdevindrà un tòpic en les obres d’història escrites en la Catalunya del Barroc. L’autor es dol que els catalans no cultivin la història de la seva pàtria, i que prenguin com a vàlides les històries escrites per autors d’altres pobles: “Los latins, alemanys, francesos, grechs, castellans, aragonesos y valencians celebran los seus coronistas, y los cathalans ab tanta benevolència ademeten aIs uns y als altres y honrran als forasters”.

Josep Romaguera combina diversos gèneres literaris a L’Ateneo de grandesa (1681). Conté 14 reflexions de caràcter filosòfic i moral, anomenades eminències. Una eminència seguia una estructura complexa. Comença amb un aforisme, segueix un comentari en prosa sobre aquest principi i acaba amb una glossa i un emblema (un tipus de poema que pren el tema d’inspiració d’un dibuix o d’un gravat). La reflexió filosòfica i la glossa són exemples del conceptisme barroc.

Com a curiositat fixeu-vos en aquesta relació de títols i de temes tractats, així com també la llengua emprada i vosaltres mateixos feu la valoració:

La historiografia catalana en el segle del Barroc (1585-1709)

1638- Felip Vinyes, Discurso en justificación de los procedimientos hechos en la villa de Mataró
1640- Gaspar Sala, Proclamación Católica a la Majestad Piadosa de Filipe el Grande
1640- Francesc Martí Viladamor, Noticia Universal de Cataluña
1640- Gaspar Sala, Epítome de los principios y progresos de la guerra de Cataluña
1640- Gaspar Sala, Secrets públics. Pedra de toc de les intencions de l’enemic, i llum de la veritat
1641- Francesc Martí Viladamor, Cataluña en Francia, Castilla sin Cataluña, y Francia contra Castilla. Panegírico glorioso al christianíssimo monarca Luis XIII
1641- Josep Sarroca, Política del comte d’Olivares. Contrapolítica de Cathaluña y Barcelona. Contraverí al verí que perdia lo Principat català
1641- Gaspar Sala, Lágrimas catalanas al entierro, y obsequias del Illustre Diputado Eclesiástico de Cataluña Pablo Claris
1641- Francesc Fontanella, Occident, eclipse, obscuredat, funeral. Aurora, claredat. Belleza, gloriosa, al sol, lluna y estela radiant de la esfera, del epicicle, del firmament de Cathalunya. Panegírica alabança (...) de (...) Pau Claris
1641- Josep Font, Catalana Justicia contra las Castellanas Armas
1642- José Pellicer de Ossau y Tovar, Idea del principado de Cataluña
1642- Francesc Barra, Breu tractat d’artilleria
1642- Francesc de Montcada, Vida de Annizio Manlio Torquato Severino Boeçio
1642-1643- Francesc Fontanella, Tragicomèdia d’Amor, Firmesa i Porfia
1643- Francisco Fornés, La Catalana Verdad contra la Emulación
1643- Josep Doms i Figueres, Orde de batalla
1643- Fr. Josep de Jesús Maria, Sermó predicat en lo aniversari (...) per les ànimes (...) d’aquells que en armes, lletres, virtut i zel de la pàtria foren exemple d’estranyes nacions...
1644- Joan Pau Xammar, Civilis doctrina de antiquitate et religione regimine, privilegiis et praeheminentiis inclitae civitatis Barcinonae
1644- Josep Elies Estrugós, Fènix català
1646- Alexandre Ros, Cataluña desengañada
1646- Gabriel Rius, Cristal de la verdad, espejo de Cataluña
1646- Narcís Peralta, De la potestat secular en los eclesiàstics
1657-Narcís Camós, Jardín de María
1657- Francesc Carreres, De vario omnique falsae astrologiae conceptu
1664- Joan Alòs, Pharmacomedica dissertatio
1666- Francesc Marés, Història de la sagrada imatge de Nostra Senyora de Núria
1666- Joan Alòs, Pharmacopea catalana
1668- Josep Blanc, Matalàs de tota llana; Pancàrdia poètica
1671- Jeroni de Real, Quatro assumptos que discurren, el cielo en la tierra, delectación provechosa, educación humana y república perfecta
1673- Magí Cases, Desenganys de l’Apocalipsis
1674- Domènec de Moradell, Compendio de los preludios del arte militar
1676- Joan Gaspar Roig i Jalpí, Apología por la entrada de Carlos el Magno en Cataluña
1676- Llorenç Cendrós, Gramàtica cathalana breu y clar
1677- Jeroni Cortada, Breve bosquejo y epítome de las glorias de Carlos II por haber cedido el
Gobierno a su hermano don Juan de Austria
1677- Serapí Berart, Segunda parte de las fiestas que hizo Barcelona en significación del jubilo que tiene por haber llamado el rey N. Sr. D. Carlos II al Srmo. Señor don Juan de Austria  para primer ministro de su gobierno
1678- Joan Gaspar Roig i Jalpí, Epítome histórico de la ciudad de Gerona
1678- Esteve de Corbera, Cataluña Illustrada
1678- Jacint Andreu, Practicae gotholaunorum pro curandis humani corporis morbis
1678- Antoni Genover, Sensus erasmiani
1680- Joan Alemany, Lunari o repertori del temps compost
1681- Josep Romaguera, Atheneo de grandesa sobre eminencias cultas, catalana facúndia, ab emblemas il·lustrada
1681- Joan Lacavalleria, Bibliotheca Musarum sive Phrasium poeticarum epithetorum, synonymorumque cum interpretatione hispana thesaurus
1683- Narcís Feliu de la Penya i Martí Piles, Fénix de Cataluña
1684- Antoni Vilaplana, De brachio militari et pristina nobilitate gotholonorum
1685- Manuel Marcillo, Crisi de Cataluña, hecha por las naciones estrangeras
1686- Josep Romaguera, Panegyrico en accion de gracias a la Divina Magestad, por el singular fauor de auer restituìdo à la perfecta salud à Nuestro Catolico Monarca Carlos II (que Dios guarde)
1688- Pierre de Marca, Marca Hispanica sive limes hispanicus
1690- Joan Baptista Coratjà, Avisos del Parnaso
1694- Baltasar Sayol, Grandezas del Real Monasterio de Poblet
1696- Joan Lacavalleria, Gazophylacium Catalano-Latinum
1698- Josep Conrad, Tratado fácil para componer versos castellanos
1699- Josep Plens, Catecisme pastoral de plàtiques doctrinals i espirituals per tots los diumenges de l’any
1701- Acadèmia dels Desconfiats, Nenias Reales y lágrimas obsequiosas que a la immortal memoria del gran Carlos II...
1701- Joan Àngel Serra, Llibre dels miracles de Nostra Senyora del Carme



A tall de cloenda, cal dir que des del s. XVI fins al XIX, a més, les masses populars crearen una poesia i una narrativa de factura més aviat tosca però sovint plena de vivesa i colorit. La part més interessant era divulgada per via oral i no fou publicada fins al s XIX (Pau Piferrer, Manuel Milà i Fontanals, Marià Aguiló); la part més circumstancial, en canvi, era divulgada a través de la lletra impresa i assolia tiratges prou importants (romanços, col.loquis, relacions de fets històrics o de costums, etc). Cal destacar, entre d'altres, l'anònima cançó del Comte Arnau, que a partir del romanticisme fou objecte de constants reelaboracions per part de la poesia culta (Joan Maragall, Josep M. de Sagarra, etc), i una narració també anònima, el Viatge a l'Infern d'en Pere Porter, que insisteix en determinats models medievals. Els cançoners musicals o de poesia popular del s XVI, com el dels ducs de Calàbria o el Flor d'enamorats, contenen algunes de les mostres líriques més pures de l'època. Paral.lelament, les masses populars crearen un teatre que, si en el camp religiós es limità a reproduir els models més típics de l'edat mitjana (danses de la mort, peces relatives als cicles de Nadal i de la Passió, Misteri d'Elx, vides de sants, etc), consolidava, en el profà, el sainet de costums i, ja al s XIX, adaptava a les necessitats locals el teatre polític sorgit arran de la Revolució Francesa. Josep Robrenyo i Francesc Renart i Arús en són els autors més significatius.


TEXTOS ESCOLLITS


Ton aire i ton donaire és tan estrany
que no hi ha en aquest lloc home de seny
que a amar ta bizarria no s’empeny,
a bé que tots s’empenyen per son dany;

perquè tos ulls, fent ganyes, amb engany
atrauen als qui tracten amb desdeny,
i, sent més blanca i freda que Montseny,
per caçar los pastors tens un parany.

No és molt que a mi em caçasses amb tal giny,
que, si mir ta bellesa, prop o lluny,
la veig més cotoneta que un codony.

Mon cor, sens llibertat, de dol se tiny,
i unes llàgrimes llança com lo puny
si no vols dar-me un consonant en “ony”. F. V Garcia

A UNA HERMOSA DAMA DE CABELL NEGRE, QUE ES PENTINAVA EN UN TERRAT AMB UNA PINTA DE MARFIL

Ab una pinta de marfil polia
sos cabells de finíssima atzabeja,
a qui los de or més fi tenen enveja,
en un terrat, la bella Flora, un dia;

entre ells la pura neu se descobria
del coll que, ab son contrari, més campeja
i, com la mà com lo marfil blanqueja,
pinta i mà de una peça pareixia.

Jo, de lluny, tan atònit contemplava
lo dolç combat, que ab estremada gràcia
aquestos dos contraris mantenien,

Que el cor, enamorat, se m'alterava
i, temerós de alguna gran desgràcia,
de pendre'ls treves ganes me venien.

Francesc Vicent Garcia, el rector de Vallfogona


A UNA MONJA GRAVADA DE VEROLA

Mala pasqua us do Déu, monja corcada,
bresca sens mel, trepada celosia,
formatge ullat, cruel fisonomia,
ab més puntes i grops que té l’arada!

De alguna fossa us han desenterrada
per no sofrir los morts tal companyia,
quan eixa mala cara se us podria
i estava ja de cucs mig rosegada;

però, si sou de vermes escapada,
perquè siau menjar de les cucales
(que de mal en pitjor la sort vos porta),

mantinga-us Déu la negra burullada,
i adéu-siau, que em par que em naixen ales
i em torno corb després que pic carn morta!

Francesc Vicent Garcia, el rector de Vallfogona


FAULA DE JÚPITER I DÀNAE

En lo temps que el rei Perico
residia en Collbató
l'any que Maricastanya
inventà el «re, mi, fa, sol»,
quan les bèsties parlaven
(si bé encara en parlen prou)
i, desafiats, cantaren
un ase i un rossinyol,
en aquella edat florida
que la nomenaven de or
(de qué ja no gosam ara,
perqué el ferro s'ho ha pres tot),
ací s'era un famós rei
que fonc de Acala senyor,
se nomenava Acrísio,
del llinatge de Antenor.
Tingué aquest rei una filla,
a qui lo Cel va fer dot
del millor de ses belleses
i de ses gràcies la flor:
lo ros color dels cabells
desmentia al mateix or,
i el resplandor de sa cara
privava de llum al Sol;
les galtes, llavis i dents,
grana, coral, perles són:
lo front és plata brunyida;
les celles són ares de Amor.
Lo pare, vent de sa filla
tanta hermosura, ab temor,
volgué llevar lo perill
per assegurar lo vol:
Tancà-la dins una torre,
recelós de algun bon jorn,
i en ella la hermosa Dánae,
lliberta, estava en presó.
Però lo rapaç inquiet
que mai concedeix perdons
féu que lo major dels déus
d'ella es prendàs, no sé com.
Véurer-la en extrem desitja;
véu-la i restà fet un boig,
i ab desig de conquistar-la
jamai trobava repòs.
En pluja de or convertit,
en ses faldes prengué port,
que per ablanir esquives
esta és la forma millor.
Tornà a prèndrer sa figura
posà-lo-hi ab raó:
Volen dir les males llengües
que hi dormí un vespre o dos.
Si és així, jo no m'hi meto;
sols sé que ho conta Nasó,
que, com tenia llarg nas,
ne degué olorar quelcom.
Lo que jo sé, que li féu
dintre del ventre un gran bony;
diuen alguns fou prenyat:
pogué ser opilació.
Si al cumplir-se los nou mesos
jo m'hi fos trobat entorn,
me fóra informat del cas
i sabria lo que fonc;
però, com no m'hi trobí,
no puc donar-ne raó.
Tothom se'n pens lo que vulla
que lo mateix me faç jo.

Francesc Vicent Garcia, el rector de Vallfogona


A UN ASSUMPTE LLÈPOL

No serà persona cuerda
ni manco estimada en res,
ni tampoc bon portugués,
qui dirá mal de la merda;
que encara que sia verda,
blanca, negra, parda o groga,
no és just que ningú se moga
per a dir sia dolenta,
perqué, encara que és pudenta,
és antiquíssima droga.

Los droguers de Sarrià
la contemplen nit i dia,
i els causa gran alegria
quan se'ls converteix en gra.
Los uns diuen: «Merda és pa!»
Altres diuen: «Merda és vi!»;
i, si en beuen de matí,
mai de la merda se olviden,
més que més quan vos conviden
a vós, a aquell i no a mi.

«Merda per a vós!», dirá
algú que no hi sabrá res,
pensant que és poc interés
la merda que us donará.
Si sabera lo que fa,
semblant merda no us daria,
ans bé se l'aturaria
per poder millor passar;
merda que no pot llevar
sinó gran melancolia.

Quin home és tan imprudent
que, tenint ple son baül
de merda, no diga al cul
que el traga de aqueix turment?
Clar està! I, encontinent,
si és casat, ve ab lo xiuiell
sa muiler, i devant d'ell
xiula, sona i fa pregàries,
per a que les voluntàries
isquen per aquell portell.

Mirau si és cosa que importa
tràurer la merda de dins,
puix cagar als dematins
a tots los membres conforta!
¡Benaurada porta
que tanca tan gran tesor;
que val més que plata i or
en qualitat i substància,
i, si li falta fragància,
ja li sobra la pudor!

Ja sabeu que qui no caga
per força té de morir:
Sempre ho he sentit a dir,
des de que deixí la braga.
Ja sé que diran que em vaga
escriurer coses de merda,
i que una persona cuerda
de merda no ha de parlar;
jo responc que lo cagar
és digne que mai se perda.

Tot açò molt clarament
ho declara aquella història
que en lo món fonc tan notòria
en les bandes de ponent:
Espantar-se ha la gent
de véurer lo que diré;
que per ser del cul no sé
si serà gràcia o desgràcia
mes jo penso serà gràcia
per aquell que caga bé.

A consell se congregaren
los membres del cos un dia,
i feren descortesia
al cul, perqué no el cridaren;
però, que bé que ho pagaren!,
puix, cerrant-se de campinya,
lo cul les rugues apinya
i la merda, detinguda,
prestament fonc corrompuda,
i lo cap se umplí de tinya.

Lo cervell, de aquells perfums
que pujaven ja pudrits,
tenia mig adormits
los moviments i costums;
al pit s'engendraven grums
que no els podia arrencar;
lo ventrell per esclatar
estava, de plenitud.
Tothom deia: «Açó, que put!
Ací no s'hi pot estar!»

Lo cor deia a la freixura:
«Qué és açó? Quin vent aportes,
que tinc les membranes mortes
de rébrer tal podridura?
De on ix tal desventura,
que a tants membres embarassa?
Dóna'm algun modo o traça
per eixir de tal misèria;
sapiam quina matèria
és aqueixa que s'embassa!»

Lo nas, sentint la pudor
de aquesta substáncia i suc,
a tots avisa que el buc
té tancat lo inferior.
A tothom dóna tristor
véurer aquest pas tancat,
per on, sabent que enujat
estava lo portaler,
fan que vaja un missatger
de part de tot lo veïnat:

Est fonc lo nas, i per ço
pren la posta com lo vent,
i, arribat, encontinent
al cul demana perdó,
dient-li «Teniu raó
d'estar enujat ab ells»,
 i que es servís que els budells
 tanta de merda buidassen.
Respongué lo cul: «Que ho facen,
per ser jo lo cap de aquells!

Però vull de ací al devant,
per ser jo rugat i vell,
prenguen de mi lo consell
del que se anirà tractant;
i no em vagen dejectant
per aquén per uos racons,
perqué tinc dos companyons
que em professen amistat
i m'estan sempre al costat
en totes ocasions.

¿Quin membre més principal
té lo nostre cos que jo?
¿No só jo lo més rodó,
lo més pulit i lleal?
¿Entra per lo meu portal
per ventura algun bocí
que cause ningun matí
plenitud de humor i vent,
com fan ells, que encontinent
tot m'ho fan buidar a mi?

A no ser jo tan humil
de cubrir ses desventures,
no farien travessures
ni tampoc del Joan gentil;
criminal fan del civil,
i me van sempre forçant
que et vaja escopetejant
per a dar-te enfados, nas.
I, així, no en tens de fer cas
si te enuig de quant en quant.

¡Per ma fe, que mereixien
que els deixás podrir a tots,
fent-los tornar com uns bots,
puix així em desconeixien;
per on avisats ne sien!
Tu, nas, digues-los-ho a ells,
per a que en tots los consells
sia lo meu vot primer,
puix que em tenen menester
tant los jóvens com los vells.

Torna-te'n tu, nas, allá!
Digues-los lo que t'he dit;
que et promet, alçant lo dit,
té seré com a germà».
Respongué lo nas: «Demà
farem tots grans alimàries,
invencions i coses váries,
per haver de tu alcançat
que hages obert lo forat
de les nostres necessàries!»

De manera que lo cul
és un membre principal;
i és un assiento papal,
i més antic que Saül.
Es lo portal del baül
de nostres necessitats;
és clau deus tesors guardats,
per a que ningun se'n perda;
finalment, és lloc de merda
on estam insiculats.

Francesc Vicent Garcia, el rector de Vallfogona


SONET ACRÒSTIC A SANTA TERESA





transcripció del que diu aquest SONET:

Que és torre el nom del Senyor,
diu un profeta sagrat,
i est laberinto intrincat
és una torre, lector.
En la qual, si pujaràs,
davallant a plom la vista,
per oblíqua i recta llista
de qui és Teresa veuràs.
Que en èxtasi elevada,
i de salvar-se dubtosa,
per via miraculosa
de Crist es aconsolada.
 
No et receles de pujar,
pus qui davallar no vol
escala de caragol,
i dreta la pot trobar.
Emperò si acàs te canses
dintre de la torre mira,
trobaràs una cadira
en que si et canses, descanses.
Perquè al que no fuig lo cos,
d'emplear-se en esta empresa;
és torre de fortalesa,
i cadira de repòs.

Francesc Vicent Garcia, el rector de Vallfogona


DESENGANY DEL MÓN
 
Passen edats i vides
ab moviment subtil,
les unes nos segueixen,
a les altres seguim.
Los anys se precipiten
tan veloçment al fi,
que és començar a víurer
començar a morir.
Los termes corresponen
en cercle repetit:
lo que un sospir anima
acaba altre sospir.
Aquell alat i coixo,
que és nou sempre i antic,
la dalla té per véncer,
les ales per fugir.
Fugen volant les hores,
i en globus cristal·lins
la pols que cau desperta
a la que està dormint.
Plora la font al nàixer
lo breu de son camí,
del bressol d’esmeralda
a l’urna de safir,
quan ab agenes aigües
inunda lo jardí,
si riu no la sepulta,
se precipita al riu.
Vola vaixell superbo
ab les ales de lli
i troba lo naufragi
tan prest com lo perill.
A la dubtosa vida
ab lo crepúscol ix
la meravella bella
en son primer matí.
A la viola dèbil,
al girasol altiu,
mortalla són comuna
los tendres gessamins.
És en florida esfera
fragant emperatriç
efímera de nacre,
cometa de carmí.
Ni sa guarda espinosa
ha pogut encobrir
a la invisible Parca
de sa verdor lo fil.
Des del més noble lliri
fins al clavell més viu,
totes les flors acaben
sols de l’haver florit.
Si fuig la nit vençuda,
en va l’alba se’n riu,
pus que venja lo dia
les mengües de la nit.
No canten la victòria
los ocellets festius,
si causa son eclipse
qui la fa resplendir.
Del temps lo gran monarca,
del temps no s’eximí,
si principi de viure,
exemple de morir.
D’esta manera passen
mos dies fugitius,
que no els tinc per mos dies,
pus són los que no tinc.
Si per los que passaren
altres han de venir,
uns són de l’esperança,
los altres de l’olvit.
Mes olvit favorable
contra mals envellits
que, renovant memòries,
aumenten lo perill.
Desconec la figura
de mi mateix en mi,
tots los colors confusos,
mudats tots los perfils.
Tan lluny d’aquella imatge
del gran pintor diví,
que sols la pot conèixer
qui la pot corregir.
Anticipat cadàver,
si no sepulcre trist,
de mortes altiveses
i de cuidados vius.
Del llum resten les ombres,
del foc la cendra vil,
del cos lo tronc inútil
i del cor lo patir.
Mes, pus la vida tota
és un punt infeliç,
pensem en altra vida
que és nostra fi sens fi.


Francesc FONTANELLA, Antologia poètica, Ed. Curial, Barcelona, 1998.


La Tragicomèdia d'Amor, Firmesa i Porfia és una comèdia de Francesc Fontanella, escrit l'any 1642. Va ser editada per Maria-Mercè Miró l'any 1988. L'obra és un espectacle complet amb lloa, ball i entremès a més de tres actes, com altres comèdies del barroc.

La comèdia fa una reivindicació de la llengua catalana a la seva lloa:

Allí viu al déu Apol·lo
señit de llorer lo cap,
dorat coturno en los peus,
corona y lira en las mans.
Aquí viu, culta, a Thalia
que, de flors sempre fragants,
ab esta ermosa corona
cubrí sos cabells dorats.
Un irat, altre quexosa,
que vostres ingenis clars
indignament se enamóran
sols dels assumtos estranys;
senten que sols se aplaudesca
lo llenguatje castellà,
quant la catalana musa
és tant dolsa, és tant suau,
y eligen esta acadèmia
per los primers catalans,
que a noble teatro dónan
las flors cultas del Pernàs (fragment)